- Ah si?...
- Hem deixat les feines
- Que guai...
- Anem a Sudamèrica sense bitllet de tornada
- Quina enveja...
- Anem en bici!
- Esteu ben bojos...
La veritat és que dóna a pensar, ja que la majoria de gent, esportistes o no, ciclistes o no, viatgers innats o no, se senten atrets per la idea de deixar-ho tot i marxar a fer un viatge ben lluny. Suposo que tots tenim l'esperança utòpica de trobar en algun horitzó ben llunyà el granet de felicitat que sovint ens falta.
És, potser, un viatge iniciàtic més que un viatge ciclista o un viatge turista. És un viatge per retornar a l'essència, per trobar-nos a nosaltres mateixos i per crèixer com a persones. És un viatge per tornar ben embadurnats d'aprenentatge i d'experiències.
Ve a ser el viatge d'Ulisses a l'Odissea cercant l'impossible. O del Quixot de la Manxa cap a terres llunyanes. O fins i tot el viatge de Chris McCandless a Into the wild.
Un viatge el qual no importa el destí sinó el camí mateix. Tot allò que va succeïnt des del dia X en que vam decidir tirar-ho endavant. Cada obstacle forma part del camí, i cada flor també, amb les seves agradables olors i les seves punxes.
De fet, no és un viatge, és El Viatge!
Independentment del resultat d'aquest, valorem la sort que tenim de viure aquesta aventura, fins i tot abans de marxar ja ens ha aportat nous punts de vista i emocions. Tot ens va a favor; tenim tot el temps del món, ens tenim un a l'altre, som joves, i el més important...pel que sembla en tots els mapamundis...el camí fa baixada!
Després d'haver parlat amb molta gent, tenim la sensació que tendim a ser esclaus d'uns mateixos, esclaus de la rutina, de la societat actual i esclaus de la por a trencar barreres i a decidir per un mateix. Així que abans de res, abans de saber si ens anirà bé o millor el viatge ja us invitem a donar-vos plaers, a ser lliures i sobretot a ser i a fer el que realment voleu, que no hi ha barreres, ens les creem nosaltres!
Per acabar i tancar aquestes paraules, voldriem fer-ho amb un bonic conte que encaixa amb el que parlàvem:
Quan jo era petit m'encantaven els circs, i el que més m'agradava dels circs eren els animals. Em cridava especialment l'atenció l'elefant que, com més tard vaig saber, era també l'animal preferit pels altres nens. Durant la funció, l'enorme bèstia feia gala d'un pes, una mida i una força descomunals... Però, després de la seva actuació i fins poc abans de tornar a l'escenari, l'elefant sempre estava lligat en una petita estaca clavada a terra amb una cadena que immobilitzava una de les seves potes.
Però resulta que l'estaca era un minúscul tros de fusta que només estava enterrat uns centímetres a terra. I, encara que la cadena era gruixuda i poderosa, em semblava evident que un animal que amb la seva força era capaç d'arrencar un arbre de soca-rel, s'havia de poder alliberar amb facilitat de l'estaca i fugir.
El misteri continuava semblant-me evident.Què el subjectava doncs?Per què no fugia?
Quan tenia cinc o sis anys, jo encara confiava en la saviesa dels més grans. Llavors vaig preguntar a un mestre, un pare o un oncle, pel misteri de l'elefant. Algun d'ells em va explicar que l'elefant no s'escapava perquè estava ensinistrat.
Llavors vaig fer la pregunta òbvia: "Si està ensinistrat, per què l'encadenen?"
No recordo haver rebut cap resposta coherent. Amb el temps, vaig oblidar el misteri de l'elefant i l'estaca, i només ho recordava quan em trobava amb d'altres que també s'havien fet aquesta pregunta alguna vegada.
Fa alguns anys vaig descobrir que, per sort per a mi, algú havia estat prou savi com per trobar la resposta:
L'elefant del circ no s'escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des que era molt, molt petit.
Vaig tancar els ulls i vaig imaginar el petit elefant, indefens, subjecte a l'estaca. Estic segur que, en aquell moment, l'elefantet va empènyer, va tirar i va suar, intentant deixar-se anar. I, malgrat els seus esforços, no ho va aconseguir, perquè aquella estaca era massa forta per a ell.
Vaig imaginar que s'adormia esgotat i que, l'endemà, ho tornava a intentar, i un altre dia, i un altre, i un altre... Fins que, un dia, un dia terrible per a la seva història, l'animal va acceptar la seva impotència i es va resignar al seu destí.
Aquest elefant enorme i poderós que veiem al circ no s'escapa perquè, pobre, creu que no pot. Té gravat el record de la impotència que va sentir poc després de néixer. I el pitjor de tot és que mai s'ha tornat a qüestionar seriosament aquest record.
Mai, mai ha intentat tornar a posar a prova la seva força...
Jorge Bucay
Per als més ganduls: https://www.youtube.com/watch?v=IxMyQkuCIs0
I recordeu que no som esclaus de res ni de ningú. Hi ha coses que mai ens hem atrevit a fer perquè sembla que ho portem gravat a la consciència.
Però realment res ens limita ni prohibeix ser tant lliures o més, com en el més profund i dolç de tots els somnis.
Una abraçada a tothom!
