Pura pampa, nomás!

Després de més de 10 dies pel voltant de Cusco vam tornar sobre les bicicletes direcció Puno, amb 5 etapes fins a arribar a Juliaca:

- Cusco-Urcos: 50 km, de gairebé tot baixada que ens van permetre passar el dia amb la Daria i el Luis que havíem conegut a Cusco i anar a veure la seva laguna.
- Urcos-Sicuani: 95 km, encara amb paisatges muntanyosos molt bonics i menys trànsit.
- Sicuani-Aguas Calientes: vam decidir celebrar que aquell dia no ens havia perseguit cap gos parant als 30 km per passar el dia a unes aigües termals situades a 4.200m envoltades de paisatge purament andí.
- Aguas Calientes-Ayaviri: 81 km, després de l"Abra la Raya" (4.338m) ja comença la "pura pampa" amb rectes infinites de més de 20km.
- Ayaviri-Juliaca: 100km amb molt poc desnivell però mentalment i físicament duríssims ja que hi havia fort vent en contra durant més de 50km...

Tot plegat ens ha permès veure el fort canvi però progressiu "a vista de pedal", entre les valls frondoses, verdes i fèrtils de la zona de Cusco a la part molt més àrida de la Pampa de l'altiplà, prop de 4000 metres.
Tant a Sicuani com a Ayaviri on vam demanar allotjament a la "compañia de bomberos" ens van rebre amb els braços oberts.

"Ciclistas en la berma" erem els únics al·ludits...

Més ruïnes camí a Urcos

Sortint de Sicuani ja comencen les rectes

L'Adri amb cara d'estrés... a 4200m

Abra La Raya (4338m)

Compañia de bomberos d'Ayaviri

Pampa, pura pampa...

Juliaca és una ciutat comercial que es basa en el contraban amb Bolívia, lletja, molt lletja i espectacularment caòtica, bruta i desordenada on tothom ens deia que no hi anéssim. Carrers inacabats, pols i fang, clavegueres obertes enmig de la vorera que com paranys esperen que hi fiquis la pota (l'Adri ja s'ha emportat una cicatriu d'això...). Però ha estat en aquesta ciutat on hem tingut una de les millors experiències a nivell social. Compartir històries, consells, informació, aventures i anècdotes amb altres ciclistes a la casa de Geovanni fa que et sentis d'alguna manera recolzat, veient que hi ha altra gent igual o més boja que tu.

Fins a dia d'avui, ja ens hem creuat amb 8 ciclistes, per fi! Ens va fer molta il·lusió, sobretot al primer que vam trobar-nos, el Kevin d'Irlanda que ja ha viatjat per tot el món durant dos anys i mig amb la guitarra a sobre i fent espectacles per causes benèfiques. També ens vam trobar un senyor alemany de 60 anys que amb només 7 mesos ja ha vingut d'Alemania al Perú, fent molts quilòmetres cada dia. El Pierre, un francès de 58 anys que viatja amb tricicle assegut portant prop de 85kg de pes! Tres colombians que van sortir fa cinc mesos de Colòmbia i van cap a Ushuaia. I finalment amb la Magda i en Kuba, una parella polaca que va començar fa 7 mesos a Mèxic. És curiós la il·lusió que et fa quan pedales i et creues amb un altre cicloturista, tens la sensació de que és un amic de tota la vida amb qui podries parlar durant hores i hores.

Geovanni al tricicle, Pierre, Magda i Kuba

Trobada amb en Kevin d'Irlanda

Amb els colombians!

Pedalant amb el rodamón alemany

Amb aquests dos últims companys polacs vam anar a passar el dia a Puno. I es que també s'agraeix de tant en tant aparcar les bicis i fer el turista clàssic (o Gringo). Allà vam veure la plaça d'armes, el mirador del còndor, els quatre carrers principals per després ja anar cap al que ens interessava: les illes Uros.
Aquestes són un conjunt de més de 80 illes totes flotants! Construïdes sobre dos metres d'una espècie de fang compactat i arrels de totora (una canya aquàtica que hi ha en abundància i que es l'eix de la cultura dels Uros: d'aqui en fan la seva terra, els seus vaixells, les seves cases i fins i tot s'ho mengen). A sobre hi fiquen el que seria el terra, que son canyes també entrecreuades que cada setmana han d'anar canviant per que s'humitegen i es podreixen posteriorment (d'aquí ve la principal malaltia de les illes: el reumatisme).

Els primers pobladors d'aquests illes eren pobles pacífics que l'únic que buscaven era escapar de la pressió dels inques que els perseguien, i van trobar refugi enmig de les aigües del llac navegable més alt del món: el Titikaka. Actualment quasi tots viuen del turisme i molts pocs hi habiten, ja que les condicions de vida són ben dures: humitat, fred, vent i incomunicació.

Però no tot són flors i violes , com en tots els viatges també hi ha contratemps. La nostra estada a Juliaca s'està veient allargada entre visites a dentistes i farmàcies. L'Adri té un problema a les dents, una infecció que l'està fent passar uns dies bastants durs (ara al final ja una mica millor), entre febre, dolor a la boca, inflamacions i estat gripós esperant a ser intervingut per una petita operació.
Tot això ens fa recordar que en un segon tot pot canviar i que per tant hem de gaudir de cada moment i situació vivint el present al màxim. Per sort, és en aquests moments quan un valora tenir algú al costat que et cuida i t'ajuda. Són aquests petits detalls que parlen per si sols.
Esperem poder reprendre la ruta cap a Bolívia ben aviat!

P.D.: Fa uns dies que la càmera es va morir (ja fa anys que portava un bon "trote"), esperem que pugueu apreciar més bona qualitat amb les fotos més recents ;)

Salut i més salut, que és el més important!

Natius de les illes Uros

Vaixell típic fet de totora, igual que el terra

Pujada al mirador del condor

Puno a vista de pardal!

Salkantay, camí al Machu Picchu

Finalment vam decidir fer el treking del Salkantay. normalment es sol llogar un guia i "arrieros" amb mules, però nosaltres el vam fer per lliure gràcies a la informació que ens van donar el Bernat i la Maria, dos amics de Berga que van estar-hi fa unes setmanes.

No és gens difícil tècnicament, ni tampoc té pèrdua, però la mitjana de vint-i-pico km diaris es fa dura amb tot el pes a l'esquena. Sort que vaig trobar un bon Sherpa fort i alt anomenat Adrià, que a més a més parlava català!

Aquesta ruta comença a Mollepata i permet passar pel costat de Nevados impressionants com l'Humantay i el Salkantay, aquest últim molt imponent ja que es passa pels seus peus (Abra Salkantay, 4600m). Realment impressionant, tanta grandesa i majestuositat, dignes de les millors postals. Després de passar pel coll comença una baixada llarga i inacabable que permet anar veient els canvis de vegetació i fauna: així doncs passem d'un terreny purament andí  a finalment endinsar-nos a la selva (a 1900m). Un cop al punt més baix de la ruta es fa una pujada dura per un camí Inca entre plataners, plantes de cafè, coca i molts alvocats. Pel que fa a la fauna hi ha un clar dominador: el mosquit! Només per curiositat ens hagués agradat saber quantes picades teníem entre els dos... Però segur que passàvem de les 100!
El final d'aquesta llarga pujada però té un clar al·licient: quan arribes al punt més alt (2800m) hi ha Llactapata, unes ruïnes Inques que són un mirador espectacular del Machu Picchu, a on vam dormir entre mosquits, ruïnes i vistes màgiques.

El camí finalitza a Aguas Calientes, des d'on es pot pujar a veure les ruïnes del Machu Picchu. El lloc és màgic, i encara més quan intentes pensar com carai van poder construir aquell poblat enmig de les muntanyes. Hi ha bloc enormes (que l'Adri només pensava en escalar!), tallats en més de 30 angles diferents i encaixats al mil·límetre amb els altres blocs. Perfecció pura i dura que costa imaginar com va ser aconseguida (de fet no se sap ja que no es coneixen escriptures). Hi ha gent de la zona que creuen que els Inques tenien coneixements més avançats que els nostres o fins i tot que podien arribar a levitar pedres...

També vam pujar la muntanya Sagrada (per cert el primer 3000 oficial de la Maria...), més de 2000 escales molt, però que molt dretes, dures després de 5 dies de caminar però que donen una molt bona perspectiva.

Aquests bonics cinc dies de ruta vam tenir la sort de poder compartir-los amb el Jonathan, l'Aurelia, el Bjon i altres viatgers (Guillaume, Diogo i Elisse), amb els quals vam descobrir moltes afinitats comunes i vam passar molt bones estones. De ben segur que ens retrobarem en algun punt més endavant en els nostres camins.

Amb tota aquesta tropa vam decidir acabar aquesta fatigant aventura acampant al costat de les termes de Santa Teresa, un lloc agradable amb uns banys naturals d'aigua calenta que són el millor premi després de cinc dies d'esforc i dolor de cames.

Per arribar fins allà vam agafar un Taxi digne dels millor ral·lis. Només n'erem 7 en un turisme petit, la Maria i l'Aurelia al seient del copilot, cantant-li les curves "derecha, isquierda, raaaas!" i els quatre nois (cap baixava de 1'80m) empaquetats als seients de darrera, resant que les habilitats automobilístiques del jove conductor fossin suficients.

En resum:

-Transport d'anada i tornada a Cusco: 47 Soles
-Menjar per 5 dies: 40 Soles
-Entrada al Machu Picchu i Montaña Sagrada: 140 Soles
-Bany nocturn amb una cerveseta després de tot això: NO TÉ PREU!

Vista sobre la ciutat de Cusco

Campament del primer dia. Nevado Humantay

Primeres vistes al Salkantay

Ja vist més d'aprop. Salkantay: 6271m

Ja passat el coll (Abra Salkantay 4650m)

Baixant cap a la Selva

Amb la tropa de Grenoble!

Camí Inka cap a Llactapata

Primeres vistes a la Muntanya Sagrada

Esperant que passi la boira, no tot podia ser perfecte...

Machu Picchu

Pujant a la Muntanya Sagrada, en vistes al Wayna Pichu

L'Adri i el Guillaume comencant el descens

Immersió a la cultura Inca

Després de més de 12h al bus que ens porta des d'Ayacucho a Abancay per pistes casi impossibles, amarades per l'inici de l'estació plujosa, enfilem carretera amunt direcció Lambrama, altre cop tot carregat a les bicicletes. És una sola etapa de casi 40 km, però amb 1500m de desnivell, tot pujada. Els últims 15 es fan durs, comenca a ploure, tenim una punxada... però les vistes valen molt la pena. La gent d'aquesta vall és molt hospitalaria, ens conviden a tè, fruita... fins i tot algun cop hem de dir que no perquè sinó se'ns hi faria fosc.

Arribem a la casa on passarem casi una setmana, al centre de la petita localitat. Plinio, el seu amo, és conegut per tot el poble, per la seva implicació social i per la preservació de la cultura inca. Aquí tot i que casi tothom sap espanyol, entre ells parlen quechua i mantenen les tradicions dels indis natius.
En diverses converses podem percebre el recel que encara tenen per la conquesta i explotació per part dels espanyols, però evidentment no ens ho tenen en compte. Molts cops ens transmeten la cultura inca com una població oprimida i trepitjada des de fa 500 anys. De fet avui en dia encara lluiten per no perdre les últimes propietatsi drets del seu poble.

Vam tenir la oportunitat d'anar amb una camioneta a sembrar "papas" a més de 4000 metres, de la mateixa manera com ho porten fent fa segles. Ho vam compartir amb un grup de treballadors molt amables, ens van acollir amb els bracos oberts, orgullosos de tot el que ens explicaven i ensenyaven. Però amb dos problemes palpables: l'alcoholisme i el masclisme. Els treballadors al camp necessiten el "cañaso", una beguda feta a partir de la canya de sucre, com a motivació per laborar, així que alguns homes de bon matí ja comencen a no entendre'ls el que diuen.

A causa d'aquesta addicció, vam viure una situació molt còmica que encara ara ara riem quan la recordem. El senyor Juan, curandero del poble, tocat pel "cañaso" es va veure obligat a descansar, seient sobre la forta pendent del camp on sembravem.  En aquesta mateixa posició es va quedar adormit, fent-li el cap contrapés de cara a la baixada. La Maria encara no havia acabat de pronosticar l'evidència de la caiguda, que el senyor Juan va volcar endevant, fent un tombarella sobre ell mateix, sense immutar-se, seguint dormint en aquesta nova posició.
I per altre banda encara tenen la dona per estar-se només a casa, ja que diuen que és molt delicada.

A la Laguna Macho a més de 4000m

La Maria amb el senyor Juan

Durant aquesta setmana també hem après a cuinar plats típics d'aquí, evidentment amb molt "maíz, papas y arroz", hem ajudat a construir una guardaria, donat classe als infants del jardí del poble, après alguns llegendes inques que encara perduren i tenen molt presents i sentit moltes històries sobre els pumes que habiten en aquestes muntanyes. Aquí tothom n'ha vist o matat algun cop ja que es mengen el bestiar i l'any passat desgraciadament es va menjar a una nena del poble.

L'Adri també va fer els seus "pinitos" en el món de la construcció i el treball de la fusta, reparant també un tobogan que vam trencar per excés de pes.
Si mai passeu per Perú us animem a escapar-vos uns dies a aquesta vall, lluny de tota ruta turística, on de ben segur que sereu ben rebuts a casa d'en Plinio.

Ahir vam arribar a Cusco, vam fer un trosset amb la bici i un trosset amb bus i d'acostumats a ser els únics gringos, això sembla una ciutat europea! Quin canvi!
Ens ha acollit a casa seva l'Abel, un artista amb molts projectes socials en marxa, segurament farem algun trekking per conèixer la zona i col.laborarem amb el que puguem amb ell.

Salut i "buena onda"!

Perú, país de camions, gossos, muntanya... i bona gent!

Una setmana després de comencar l'aventura per Perú, ens trobem a Ayacucho.

L'aventura ciclista va comencar just sortir de l'aeroport, ja que vam decidir anar en bicicleta a buscar el bus que ens duria fins a Huancayo i la veritat és que va ser... peculiar! Al centre de Lima hi ha bons carrils bici, peró per arribar allá s'han de recórrer 25km que passen pel Callao i altres ciutats situades al voltant de la capital: colectivos a tota paperina, cruïlles sense semàfors ni senyalització, gossos bordant... teníem una mica la sensació de monos de fira! Va ser un bon estreno, i una presentació de com funciona el tràfic al Perú. Per totes les carreteres del país hi circulen camions enormes, ja que molts trams de carretera estan en obres (potser está relacionat amb les eleccions que hi ha aquest diumenge a tot el país...) però el que més ens ha sorprès són dues coses. Primer l'obsessió dels peruans pel clàxon... si et volen passar piten, si volen que t'apartis piten, si et volen saludar piten, si ve una curva piten, i si se'ls creus una mosca... piten! I la segona és la quantitat de gossos que hi ha per tot arreu, és com una loteria, no saps si quan passis per davant ni s'immutaran o els sortirà aquest instint de voler mossegar el pedal... o la cama! Ja hem comprovat que el més eficac és parar i baixar de la bici si no desisteixen.

Però bé, a part de tots aquests factors que incumbeixen al trànsit, ens estem enamorant de la grandesa i bellesa dels Andes i de la gent que viu al cor d'aquests, sempre amb un somriure i bones paraules.
Hem pogut conèixer una part del país molt poc turística (encara no ens hem trobat a cap turista!!) i preciosa, recorrent casi 300km des de Huancayo a Ayacucho en 4 dies. Ens han anat ensenyant que "agua del grifo" no és correcte, ja que "grifo" és la gasolinera i hem de dir "caño", o que si volem "aguacate" hem de demanar "palta" ja que tal i com ho diem nosaltres significa una persona que roba gallines...

I pel que es veu al Perú només hi ha dos tipus de persones, els peruans i els gringos! Des de centenars de metres ja pots anar escoltant a una nen, avi, jove, dona... cridant gringo, gringa, gringuito, gringuita! És graciós tot i que quan ja ho has sentit 300 vegades ja no rius tant...
De cara als següents dies tenim pensat agafar un bus direcció Cusco i estar allà un temps participant en algun projecte si és possible i sinó doncs anar a veure el Machu Pichu!

Salut i amor!