A vista de pedal: de febrer 2015

I per on comencem?

La veritat es que després de tant temps sense escriure ja no sabem ni per on començar...

Ens has estat més difícil trobar un ordinador amb internet aquí a Xile que no pas a Perú o Bolívia...

Al final vam estar a Bariloche tres setmanes més o menys, al Hostel Punto Sur, amb el Martín. Vam estar-hi molt a gust, intercanviant unes hores de treball per un llit i menjar, sense dubte, un bon exemple de simbiosi on tots dos sortim guanyant. Allà teníem tres dies de festa per setmana que vam aprofitar al màxim per fer treking i sortides.

El primer treking que vam fer va ser la popular travessa Frey-Jackob; molt fàcil de seguir, distreta, variada i amb bones vistes sempre. El refugi Frey és el punt de trobada d'escaladors de tot el món. Les seves parets i agulles de granit perfecte són un excel·lent reclam. Com no, a l'Adri ja se li queia la bava quan veia totes aquelles cordades gaudint de les perfectes fissures i esperons.

La travessa té alguns punts amb vistes extraordinàries, com alguns colls a on mires a banda i banda i les muntanyes no s'acaben mai... llavors comences a comprendre la grandesa i immensitat d'aquesta serralada: Els Andes.

De pujada al Frey

Laguna Frey

Paisatges bonics, però déu ni do quin vent!

Entre el Frey i Jakob

Paso de la Brecha Negra

Laguna de los Tempanos

L'altre treking va ser de 4 dies, bastant més exigent i dur, però el millor: poc transitat i boníssim. És la travessa Colònia Suiza- Pampa Linda, que uneix dos punts separats per 55 km de pura muntanya.
Aquest es caracteritza per la tranquil.litat durant la travessa ja que simplement passa per un sol refugi a l'inici, per tant s'ha de fer amb total autosuficiència, acampant al costat de llacs i rius, de fet, també es coneix la travessa amb el nom de "Ruta de las cinco lagunas" (Negra, CAB, Cretón, Azul i Ilión) totes elles espectaculars.
Durant els 4 dies tant sols ens vam creuar amb 3 grups de persones, és a dir, millor que no et passi res... De fet vam trobar dos argentins, un amb el turmell esquinçat a causa d'una caiguda que van haver d'acabar com van poder. La part final de la ruta s'apropa al Tronador, el cim més alt de la zona i molt emblemàtic per les seves glaceres que atrauen molts turistes volent sentir els "trons" del gel caient del serac.
En general la travessa ens va encantar, i no és especialment dura ni difícil, tan sols cal preparar bé la ruta, el menjar i tenir una mica d'experiència.
Per tornar de Pampa Linda a Bariloche, cal agafar un bus que costa un ull de la cara, així que vam decidir demanar a algú si ens podia portar... Bingo, al primer intent i ens plantem a Bariloche, molt bona opció això de fer dit aquí a Argentina.

L'únic camí per a continuar...

El còndor, el rei dels Andes

També vam xafar neu

Un altre dels colls, sempre amb bones vistes

Vistes al Nahuel Huapi

El Tronador des de la Laguna Ilion

El Tronador de bon matí

De camí a Pampa Linda

Obligatori mullar-se

Com que vam veure que el genoll responia perfectament a les caminades, vam decidir tornar a agafar la bici i posar altre cop rumb cap al sud, seguint la famosa ruta 40. Deu ser per això, i les vacances d'estiu dels argentins, que la carretera estava a rebossar de cotxes i sense ni un pam de voral!

Els paisatges són espectaculars, però al cap de 3 dies ja teníem ganes de deixar-la i anar a creuar el Parc Nacional de Los Alerces, molt recomanable tot i ser camí de terra (aquí es coneix com a rípio) que ja no hem deixat fins a enllacar amb la carretera Austral xilena, intercalant-ho amb trams d'asfalt que ara els saboregem com mai.

Ara les mitjanes de 80 i 90 km diaris han passat a 40 i 50, i en molts camins convé prendre-s'ho amb calma.

Tot això però, té una recompensa més que considerada en veure la immensitat i la bellesa per totes bandes dels paisatges que aquests camins ofereixen: naturalesa pura, glaceres per totes bandes i rius amb aigües cristallines. És un no parar de paisatges idíl·lics, on llacs fan d'espill de muntanyes farcides de bosc dens i els rius són d'aigua més transparent que les platges de Mallorca.

En fi, aquí, en plena Patagònia els paisatges són com si t'anessin passant les imatges guanyadores de l'últim concurs del National Geographic, una rere l'altre, o com si veiguessis tots els fons de pantalla de l'ordinador... Relindo!

El que també hem vist al passar a la part xilena, més verda i frondosa, és que la gent perd punts en amabilitat respecte els argentins. Aquí semblen estar ja tips de tanta gent i tant turisme i són molt més escuets, secs i els costa més aportar el seu granet de sorra. Almenys aquesta és la nostra sensació fins ara.

I això sense fer referència al tema econòmic, Xile resulta ser molt més car que Argentina, i pel que diuen com més al sud pitjor... I la qualitat i varietat de serveis també disminueix: aquí un càmping costa com un hostel a Argentina i sovint només tens un simple troc d'herba per a muntar la tenda. El menjar fresc escasseja i la fruita i verdura que han d'importar fins aquí no arriba amb les millors condicions, si es que arriba, ja que el camió passa un cop a la setmana (normalment divendres), així que si no espaviles potser et quedes amb l'enciam pansit.

A prop de Puyuhuapi, un petit poblet molt turístic i encantador, vam visitar el Ventisquero Colgante, juntament amb un grup de 4 joves francesos, tots d'intercanvi aquí a sudamèrica, amb els quals vam viatjar durant un parell de dies. El Ventisquero Colgante és una glacera situada a una altura considerable sobre un llac, formant unes cascades impressionants i molt elevades.

Aquest petit poble també va ser especial per un altre motiu: vam tornar a veure el mar després de més de 4 mesos, ja que durant tot el viatge a través dels Andes l'hem tingut ben oblidat. En aquest cas es tractava d'un fiord molt estret i allargat que entrava de l'oceà Pacífic, així que era ben diferent a la sensació de mar a la qual nosaltres estem acostumats. Tot i això, no vam dubtar ni un segon en banyar-nos-hi.

A Argentina, la importació de qualsevol producte extern està fortament regulat, així que els argentins tenen problemes per adquirir alguns tipus de productes, com ara material específic de muntanya, bicicletes, roba tècnica... Aquests 4 companys van aprofitar això per a poder-se financiar el seu viatge, comprant les bicicletes a Xile i revenent-les un cop acabat el trajecte en terres argentines.

Tant en els trekings com en la bici però, hem tingut un enemic comú i persistent: els tabens. Tot el sant dia rodejats de desenes d'ells, que no et deixen en pau fins que no els hi ventes un bon cop. Però ben fort, que sinó ni s'immuten i continuen amb la seva tasca de foradar-te la epidermis. Tot i haver-n'hi milers de milions als Andes i per nosaltres on més n'hi ha del món sencer, un guardaparc ens va explicar que els europeus som els culpables, ja que es van instal·lar aquí amb l'arribada de la ramaderia.

Actualment ens trobem a Coyhaique, la ciutat més gran en tota la carretera austral xilena, aquí aprofitem que la Beatriz, una noia local, ens ha acollit a casa seva per a fer una reparació important a la bici de l'Adri, descansar una mica i agafar energia per enfrontar el tram més dur, si més no climàticament, de la Patagònia.

Salut i a gaudir de la neu ;)