A vista de pedal: de maig 2015

Des que vam deixar Montevideo que hem viscut dues etapes ben boniques però alhora diferents, sempre amb un component comú, el mar.

Les immenses aigües del Rio de la Plata aviat es començaren a mesclar amb l'aigua intercontinental de l`oceà Atlàntic. I es nota molt, més oleatge, més clara i freda l'aigua i més fogós i tempestiu el temps.

La primera etapa fins a la frontera amb el Brasil la vam fer tota en bici, gaudint molt de la costa uruguaiana. Des de Punta del Este cap al nord i l'est comença la part més turística d'Uruguay, platges boniques i extenses d'arena blanca per un costat i camps de soja i cereals per l'altre.

A punta del Este vam estar a casa l'Ana i el Danny, dos warmshowers amb moltíssima experiència en acollir viatgers (més de 200 persones en un estiu!). Aquesta ciutat és el Benidorm d'Uruguay, edificis de 20 o 30 plantes vora el mar, uin passeig comercial i molts de yates, però amb un cert encant.

D'allà vam anar a Valizas, com ells diuen, un petit "baneario" (que significa poblet vora el mar) molt tranquil i amb ambient molt hippie. No sense abans però, haver passat per l'imprescindible Cabo Polonio que és un cap de roques gegantines enmig del mar per un costat i per l'altre de dunes gegantines. Fins allà cal arribar-hi caminant (1h30min, la nostra opció) o amb uns camions-busos-4x4 gegants que van per la sorra, purament turístics. El petit i bonic poble que hi ha en el "cabo" és conegut per estar sense aigua ni llum i es manté aïllat del ritme evolutiu normal. Allà es respira un ritme molt agradable de tranquil.litat i serenor.

Buscant lloc per dormir

No tot són caminets bonics i tranquils...

Punta de l`Est

Mà sortint de la sorra

Sortint de Punta de l`Est

Platges molt tranquil.les i verges

Posta de sol prop de Punta de l`Est

Acampada lliure a Uruguay

Arribant al Cabo Polonio

Un dels centenars de llops marins de Cabo Polonio

Punta del Diablo

Abans de creuar a Brasil, Barra del Chuy

I de Valizas cap a Chuy, frontera amb Brasil i fi de l'etapa de pura bicicleta. Allà vam dormir a una barraca feta a mà per una dona que ens va acollir a la seva finca, junt amb els seus 30 gossos, 3 gats, 150 gallines i 20 cavalls. Senzillament tota una altre experiència que com sempre diem, ni el millor dels hotels ni el millor dels tours turístics et brindarà. Però sí un viatge amb bicicleta...

I aquí, el fet que tothom ens recomanava la costa central del Brasil junt amb el fet que el següent poble estava a 200km, ens va fer decidir d'agafar busos i fer autostop (carona en portuguès) per arribar a Porto Alegre.

Aquesta és una ciutat realment gran (o això ens pensàvem abans de veure Sao Paulo...) no molt turística però bastant bonica. Es respira un ambient bastant europeu però amb caràcter "latino", el centre és bonic i semblava prou tranquil. Diem semblava perquè vam tenir un petit ensurt. A la ciutat ens vam allotjar amb el Pedro i la seva família, on vam ser rebuts amb uns menjars espectaculars i vam gaudir d'un guia turístic excel·lent (muito obrigado Pedro e familia!). Una nit que vam voler sortir a conèixer la vida nocturna de Porto Alegre, vam anar a un barri agradable amb uns amics i amigues d'ell. Allà va anar tot genial, riures alegria i caipirinhes... fins que a l'hora d'anar-se'n, una de les amigues va ser amenaçada a mà armada i obligada a baixar del cotxe. El lladre i el cotxe van passar enmig de la gent que cridava, accelerant i partint a la fuga, com de pel.lícula per a nosaltres, però desgraciadament una escena molt quotidiana per a la gent del país. En calent, vam intentar seguir-lo amb un altre cotxe, però després de trobar la policia ho vam deixar córrer i vam anar a posar la denúncia que poc fa davant l'alllau de casos similars.

D'aquí vam agafar un bus fins a una illa que tothom ens havia recomanat: Florianópolis. I la veritat és que no té desperdici. La idea era recórrer-la amb bicicleta durant 3 o 4 dies (no és molt gran, uns 250km de perímetre) però la cosa es va acabar allargant a dues setmanes! Platges verges, sol, alegria... I la casualitat de conèixer un grup de joves de la localitat de Campeche que tot just començaven un projecte de bioconstrucció i agricultura ecològica. Tan sols un terreny i el coneixement per a viure d'ell.

Ens van proposar de participar-hi i no ho vam dubtar. La idea era crear en aquest terreny un espai autosostenible, fer recol·lecció de fruites i no menjar res que no se sàpiga la procedència. La clara ventatge d'aquest indret és que els recursos de la naturalesa que hi ha són exponencialment més abundants, si necessites bambú per a construir, sempre en tens a mà, si vas a la selva subtropical mai se t'acaben els plàtans i els arbres fruiters estan a totes les cases i carrers (llimones, taronges, alvocats, gobaies, kakis, papaies, mangos, fruta del conde... i tants altres fruits que mai recordem el nom!).

Per exemple, vam recollir 15km d'alvocat amb 45 minuts o menjar 80 plàtans entre 6 persones en 1 hora...

Però no som els únics que vam allargar la nostra estada en aquesta illa, tothom diu que aquella terra té una energia i un "no sé què" que fa que la gent que la visita s'hi quedi més temps del planejat, o simplement s'hi quedi... Nosaltres però no podíem fer la segona opció ja que el billet de tornada s'acostava i havíem de continuar, però definitivament és un dels indrets que hem visitat durant el viatge on no ens faria res de res viure-hi una bona temporada.

I la següent parada ja va ser Sao Paulo, la ciutat més gran d'Amèrica del Sud, amb uns 12 milions d'habitants, sense contar la perifèria que és el doble! Sort que allà ens vam allotjar a casa de'n Rafael, un amic que havíem trobat dos mesos abans a Argentina i que ens ha ajudat a moure'ns per aquesta enorme ciutat, no molt bonica, de negocis i residencial, però on hi tens de tot.

D'aquí és on demà volem cap a Bogotà on estarem un dia d'escala per després ja retornar a terres catalanes.

Però abans de tot això no ens volíem pedre la "Cidade maravilhosa": Rio de Janeiro. Podríem dir que és la ciutat antagonista a Sao Paulo, platges espectaculars, oci, turisme... i uns paisatges de postal gràcies a la orografia on aquesta ciutat està construïda. Allà hi vam passar cinc dies, sense les bicicletes, passejant, bevent molta aigua de coco, menjant fruites estranyes pels seus carrers molts cops ondulats i visitant els principals punts d'interès. Un d'ells era la muntanya del Pao de Açucar, situada 400 metres sobre el mar, la qual et dona una visió de la ciutat espectacular. Per pujar però la única manera és mitjançant el "bondinho" el famós telefèric que et puja fins dalt i que per aquest motiu et costa un ull de la cara. Per sort hi ha una altre opció que ens cridava més l'atenció: escalant. La mala sort és que un cop ja teníem material i les ganes a punt ens va enganxar l'únic dia de mal temps, però mal temps de veritat... Així que ens vam resignar en pujar caminant fins al primer turó d'on també vam gaudir d'una bona vista nocturna de la ciutat, una bona despedida de l'etapa viatgera que hem viscut des de ja fa més de 7 mesos.

Així que aviat deixem Brasil, un altre d'aquests països-continents que no te'ls acabaries mai... on hi ha molta riquesa i molta pobresa... però on la gent balla samba perquè és alegre... o és alegre perquè balla samba?

Així que salut i una bona caipirinha!