Translate

dijous, 18 de desembre del 2014

Una mica més com a casa


"La ruta de las lagunas". El dilema era si fer-la amb bici des d'Uyuni o anar-les a visitar amb 4x4. Finalment ens van decantar per a la segona opció, amb tothom que havíem parlat  deien que és molt exigent físicament i que s'ha d'empènyer durant molt tros la bici per la quantitat de sorra que forma el camí. A part la Maria arrossega una tendinitis al genoll ja fa dies que esperem que es curi ben aviat. 

Cementiri de trens


Flamencs per tot arreu
Geysers "sol de mañana"

BONES FESTES!
Muntanya de"Siete colores"
"Arbol de piedra"
L'Adri treient-se el mono...
Vistes a la Laguna Colorada
Laguna Colorada

Desert de Dali
Laguna Verde

Com es veu en les fotos però, sigui com sigui, no tenen menyspreu. Es tracta d'una zona volcànica i desèrtica, al sud-est del país, entre 4000 i 5000 metres sobre el nivell del mar. Allà s'hi formen unes "lagunes" de tots colors, depenent del mineral que porten les seves roques o algunes algues que hi habiten, farcides de flamencs roses que encara li donen és contrastos. També deserts inacabables i enmig d'ells formacions rocoses surrealistes (desert de Dali, Arbol de Piedra, Valle de las Rocas), que l'Adri va aprofitar per grimpar i treure's el mono que arrossegava des de la tant temps.

Seguidament vam posar rumb cap a Argentina, però encara una parada abans de creuar la frontera: Tupiza, una petita ciutat situada enmig de valls molt rocoses, arenoses i espectaculars, dignes del Far West més profund.

Entrada al Cañon del Duende




Al final la tempesta va ser més rapida que nosaltres...





Igualet a les torres de la Sagrada Família
Quan creixi el riu s'ho emportara, cap problema!
I finalment després de 5 hores de cua per posar els papers en ordre creuàvem a un dels països mes grans de Sudamèrica per Villazón-La Quillaca. És prop d'aquesta localitat on pots veure com progressivament les fesomies van canviant, l'accent, l'horari, els preus...
Els primers dies ens sorpreníem de coses que fa 3 mesos hauríem trobat totalment normals... Ostres, els cotxes ja no ens piten! Uau, els gossos tenen amo i estan lligats! Carai, unes sabates de taló i domes al volant! No ens demanen quan fills tenim ni quan costa la bici! 
Aquí et paren per preguntar i s'acaben enrotllant com una persiana, explicant orgullosos les meravelles del seu país coma que està genial però que s'acaba allargant massa... 
La sensació és de tornar a estar en un país semblant als europeus. 
I es per això que aquí va ser el primer lloc on a causa de la tendinitis vam provar de fer autoestop. A Europa sempre ens havia funcionat bastant bé, però es clar, sense bicis carregades com mules. Al poble de Abra Pampa vam estar més de 3 hores esperant que ens parés alguna camioneta però era impossible, i quan ja ens anàvem a rendir... Bingo! Una camioneta para, però no per nosaltres, sinó que para per entregar-nos un "pamfleto" de promoció d'una variant del cristianisme... Tot i així els vam convèncer per a que ens deixessin carregar les bicicletes i finalment ens van acostar fins a 20km de Sant Salvador de Jujuy, capital de la primera província Argentina, on la pluja feia acte de presència de forma persistent... Pluja que ens els últims tres dies ens està fent bona companyia.
Ara ja ens trobem a Salta, a casa d'en Miguel, un couchsurfer psicòleg i professor de 63 anys molt interessant que ens va posat al dia de les noces costums i funcionament d'aquest país.
Per si algú viatge cap a Argentina és important conèixer el mercat Blue. Actualment la gent d'Argentina no pot treure dòlars ni euros per viatjar, així que hi ha tot un mercat de compra-venda d'aquesta moneda que afavoreix a la gent que ve de fora. A Bolívia vam treure dòlars i si el preu oficial equival a 8 pesos per dòlar, si els canvies pel carrer o a particulars te'n donen casi 13! D'aquesta manera el brusc canvi de preu entre Bolívia és fa més suau
Així que aquí estem, enllestint-ho tot per prendre ruta cap al sud, en busca del bon temps. Farem un test del genoll de la Maria i depenent si aguanta o no, tornarem a provar l'autostop p el bus.
Salut i potser ja BONES FESTES!!

Casi res!
Càmping lliure just després de la frontera


A punt de desistir amb l'autoestop


Pessebre de llames a Salta







divendres, 5 de desembre del 2014

Una Bolívia de salars, volcans i deserts

Un cop recuperats, amb ganes de moure'ns ja de La Paz, vam agafar un bus fins a Oruro, on havíem quedat amb la Magda i en Kuba, una parella polonesa que porta nou mesos de viatge amb bici des de Mèxic amb els quals havíem coincidit al Perú. Amb ells empendríem l'aventura de creuar fins a Uyuni, passant pel seu salar, el més gran del món.

Abans però, ens esperaven més de 300km per deserts, volcans, cràters, etc. La veritat es que els paisatges amb els que ens vam trobar ens van sorprendre molt positivament. Els espais i les distàncies però, són enormes, així que s'ha d'anar alerta amb les reserves de menjar i aigua. Entre pobles hi pot haver més de 40km i no saps mai si serà tant petit que no hi haurà ni una botiga.

La ruta que vam seguir va ser Oruro- Poopó- Huancané- Challapata- Huari- Quillacas- Tambo Tambillo- Salinas de Garci Mendoza- Tahua- Isla del Pescado- Isla Incahuasi- Colchani- Uyuni (Al mapa es veu millor).

El primer tram, fins uns 10km abans de Tambo Tambillo, és asfaltat amb poc trànsit i et permet rodar bastant ràpid ja que és purament altiplà, però a partir d'aquí el camí cada cop està pitjor, ple de pedres i forats, i molta sorra en alguns punts. I molt important, l'element més frustrant (el vent), moltes vegades en contra. A partir de les tres de la tarda cada vegada és més fort i es formen el que la gent local anomena "tornadín" (per nosaltres "petit tornado"), el qual diuen que s'emporta les ànimes dels mort de la terra cap al cel. Nosaltres no les vam veure, però si moltes bosses de plàstic i brossa elevant-se metres i metres. Deu ser per això que ho tiren tot a terra, pot ser pensen que així desapareixen per sempre...

El volcà Thunupa (5400) també va presidir bona part de la ruta, ja que es pot veure des de centenars de quilòmetres de distància. Una senyora ens va explicar que la gent del poble de Tahua creuen que tota la sal del Salar que queda als peus d'aquest volcà és la llet que ha tret del seu pit. La muntanya de davant és el seu marit i tenen varis fills (volcans més petits de la zona).

 Així que desprès de 5 dies de ruta per fi ens plantàvem a l'entrada nord del Salar. Vam calcular que hauríem de ser autosuficients com a mínim per tres dies, així que a part d'arròs, pasta, pa... i molta, mooolta xocolata, vam carregar uns 6 litres d'aigua per persona. Les  primeres pedalades sobre aquell mar blanc són màgiques i espectaculars. Costa creure que aquella immensitat no és gel, ni és neu, sinó simplement sal que poc a poc es va incrustant a la roba, a la cadena, als pedals, als pinyons...i a tot allà on us pugueu imaginar.

Així que emocionats vam pedalar una estona i parar per fer fotos i jugar amb la perspectiva de la profunditat blanca...Cagada! Se'ns va fer tard i de cop un vent tant fort com el de les terres de l'Ebre, es va girar en contra nostra. Encara faltaven uns 15km que es van fer eterns. En moltes parts fins i tot havíem de baixar de la bici i empènyer per poder avançar... Ben tard i cansats vam arribar a la Isla del Pescado, una illa ben verge i preciosa, rebossada de cactus on evidentment no esperàvem trobar a ningú, però...sorpresa! Wim i Anja, una parella holandesa que viatja amb 4x4 la qual havíem conegut el dia anterior, ens havien vist i ens estaven esperant amb quatre plats plens de "pancakes" per sopar, ideal per recuperar energies i no haver de cuinar! (Els mateixos que ens van fer aquest genial video: https://www.youtube.com/watch?v=21uAyYG1fZs )

L'endemà vam passar per l'illa principal, Isla Incahuasi, més petita que la del Pescado i molt turística, plena de Jeeps d'agències, restaurant, allotjament, etc. Així que tant sols vam menjar una mica i continuar fins a l'hotel de Sal, on vam acampar, per al dia següent ja arribar a Uyuni, on ens trobem ara, descansant i recuperant energia.

Com es veu al vídeo, els últims 80km del salar van ser ben durs, ja que el meu genoll dret va començar a fer el tonto per sobrecàrrega, sort que l'Adri es va oferir per remolcar-me amb una corda i no haver-lo de forçar. Gràcies!

Després de més de dos mesos de viatge hem pogut parlar amb gent molt diferent tant de Perú com de Bolívia, però tots ens solen fer les mateixes preguntes: "Andan de paseo?", "De dónde vienen?", "Cuánto cuesta esta bici?", i finalment la pregunta estrella que mai falta: "I no es cansado manejar en bicicleta?"

Si! Moltes vegades també ens cansem, però viatjar en bici es llibertat, no tens cap mena de carcassa que et separi de la gent o de l'entorn, i la velocitat és ideal, prou lenta per poder apreciar tots els detalls, però molt més ràpida que caminant. Suficient per avançar unes bones distàncies. A la gent els desperta curiositat i simpatia a la vegada, i si es fa fosc, cap problema, portem la casa a sobre. No cal fer gaires plans a llarg termini, sobre la marxa pots anar triant els camins més interessants o que més t'agraden i deixar-te recomanar per altres viatgers o gent local (tot i que si et diuen: "si ahorita mismo, todo de frente, cinco minutos nomás..." No facis cas! ;) )

Salut, menys gasolina i més calories!

Tren per davant el llac Poopó

Al Perú i a Bolívia no existeixen els cotxets, tots els nens van a l'esquena

Vicuñes salvatges




Últims quilometres d'asfalt

Classes gratis d'escalada a Tambo Tambillo!

Tornadín

Acampant al cràter d'un meteorit

Rodant amb vistes al volcà Thunupa

Per tenir aquests camins no cal ni sortir del Maestrat!



Posta de sol al costat del salar










Isla del Pescado

Secretillos!

Isla Incahuasi







diumenge, 23 de novembre del 2014

Coses de la selva

Última oportunitat per visitar l'Amazones. Aquesta és la sensació que teníem després de no haver-nos endinsat dins la selva a la part peruana, així que des del camp base de La Paz vam decidir que valia la pena dedicar-hi uns quants dies abans de continuar cap al sud i allunyar-nos cada cop més d'aquesta.

Per arribar a la selva més "profunda" és necessari desplaçar-se fins a Rurrenabaque, un petit poble turístic als peus del riu Beni (un afluent de l'Amazones). Es pot fer amb avió, però el pressupost és molt alt, casi 20 vegades més que amb bus, així que tot i ser un trajecte no molt segur de 18h vam optar per aquesta opció.

Els busos, més que busos semblen camions, són casi dues vegades la mida normal i van carregats a més no poder, el sostre ple de paquets i el maleter on no hi cap ni una patata més. La carretera per on passen li'n diuen la carretera de la mort i en alguns trams aguantàvem la respiració quan s'arrambava a 10cm del precipici perquè es poguessin creuar amb un altre camió, quin trànsit! En fi, una aventura més!
Tot i així semblava que ho tenien tot controlat i per sort tant d'anada com de tornada no vam tenir cap mena d'incident.

Només baixar del bus ja vam olorar que Rurrenabaque és diferent: shorts, xancles, samarretes de tires... una estampa més típica de Tailàndia que no pas de Bolívia.
Després d'agafar dues motos com a taxis per anar fins al centre, allà vam decidir que aniríem 3 dies a la selva amb un guia local, el León, un natiu jove de 23 anys, però amb uns coneixements de la selva increïbles. Ens explicava com vivien en les comunitats i com és la vida en un lloc tant diferent com aquell. Allò és una explosió de vida, diferent a tot el que havíem vist fins ara. I el més curiós és l'ampli coneixement que tenen sobre plantes, animals, materials... no necessiten res extern per viure!
Si fa mal a la panxa? Doncs fem un mate amb fulles de "uña de gato", si han de construir un arc per caçar? Doncs agafen fusta de palmera que és més flexible i liana per la corda, que volem que ens creixin els cabells més ràpid i forts? Doncs extreiem oli de les larves que habiten en determinats cocos...
La natura senzillament els brinda tot el que necessiten, només fa falta conèixer-ho.

Fins i tot el León va calmar una taràntula que vam trobar al mig de la selva mitjançant fum (i un dels seus rituals) perquè la poguessim agafar. Sort que ens va explicar més tard sobre la perillositat de que t'injecti verí si se sent amenaçada o nerviosa.
També vam menjar cucs i larves, fetes a la brasa i crues, tal cual extretes directament d'unes llavors de coco. Això de posar-te-les a la boca mentre encara es mouen fa una mica de cosa, però la veritat és que el seu gust no està gens malament! S'ha de dir que la Maria va tenir l'honor de fer el primer tast...

L'experiència però, no la vam disfrutar tant com ens hauria agradat, després de dos mesos viatjant ens vam relaxar massa amb el tema de l'aigua i creiem que per això ens vam posar els dos malalts, primer l'un i després l'altre. Ens va pujar molt la febre i les visites al lavabo es van tornar molt més freqüents (per dir-ho d'una manera fina...). Vam tornar a La Paz i veient que allà tampoc ens passava vam haver d'anar al metge.
Després de les proves, els dos el mateix resultat. "Doblete": salmonelosis i giardia lamblia, una infecció i un paràsit a l'estomac que ens van fer estar dos dies ensenyant el cul per l'hospital, però sembla que finalment ja els hem vençut!

Així que si dimarts la doctora diu que ja estem bé, enfilarem rumb cap al sud a veure si podem arribar al salar de Uyuni abans que ho facin també les pluges!

Salut i no begueu aigua d'on no toca ;)


Treient l'aigua de dins la barca per avançar

Si si, com el Mourinho, clarament li fica el dit a l'ull...

Pinxo de larves a la brasa, gust a coco

Aigua natural dins la liana de "uña de gato"

Caiman treient el cap

Arbres gegantins

Una experiència més