A vista de pedal: Una Bolívia de salars, volcans i deserts

Un cop recuperats, amb ganes de moure'ns ja de La Paz, vam agafar un bus fins a Oruro, on havíem quedat amb la Magda i en Kuba, una parella polonesa que porta nou mesos de viatge amb bici des de Mèxic amb els quals havíem coincidit al Perú. Amb ells empendríem l'aventura de creuar fins a Uyuni, passant pel seu salar, el més gran del món.

Abans però, ens esperaven més de 300km per deserts, volcans, cràters, etc. La veritat es que els paisatges amb els que ens vam trobar ens van sorprendre molt positivament. Els espais i les distàncies però, són enormes, així que s'ha d'anar alerta amb les reserves de menjar i aigua. Entre pobles hi pot haver més de 40km i no saps mai si serà tant petit que no hi haurà ni una botiga.

La ruta que vam seguir va ser Oruro- Poopó- Huancané- Challapata- Huari- Quillacas- Tambo Tambillo- Salinas de Garci Mendoza- Tahua- Isla del Pescado- Isla Incahuasi- Colchani- Uyuni (Al mapa es veu millor).

El primer tram, fins uns 10km abans de Tambo Tambillo, és asfaltat amb poc trànsit i et permet rodar bastant ràpid ja que és purament altiplà, però a partir d'aquí el camí cada cop està pitjor, ple de pedres i forats, i molta sorra en alguns punts. I molt important, l'element més frustrant (el vent), moltes vegades en contra. A partir de les tres de la tarda cada vegada és més fort i es formen el que la gent local anomena "tornadín" (per nosaltres "petit tornado"), el qual diuen que s'emporta les ànimes dels mort de la terra cap al cel. Nosaltres no les vam veure, però si moltes bosses de plàstic i brossa elevant-se metres i metres. Deu ser per això que ho tiren tot a terra, pot ser pensen que així desapareixen per sempre...

El volcà Thunupa (5400) també va presidir bona part de la ruta, ja que es pot veure des de centenars de quilòmetres de distància. Una senyora ens va explicar que la gent del poble de Tahua creuen que tota la sal del Salar que queda als peus d'aquest volcà és la llet que ha tret del seu pit. La muntanya de davant és el seu marit i tenen varis fills (volcans més petits de la zona).

Així que desprès de 5 dies de ruta per fi ens plantàvem a l'entrada nord del Salar. Vam calcular que hauríem de ser autosuficients com a mínim per tres dies, així que a part d'arròs, pasta, pa... i molta, mooolta xocolata, vam carregar uns 6 litres d'aigua per persona. Les primeres pedalades sobre aquell mar blanc són màgiques i espectaculars. Costa creure que aquella immensitat no és gel, ni és neu, sinó simplement sal que poc a poc es va incrustant a la roba, a la cadena, als pedals, als pinyons...i a tot allà on us pugueu imaginar.

Així que emocionats vam pedalar una estona i parar per fer fotos i jugar amb la perspectiva de la profunditat blanca...Cagada! Se'ns va fer tard i de cop un vent tant fort com el de les terres de l'Ebre, es va girar en contra nostra. Encara faltaven uns 15km que es van fer eterns. En moltes parts fins i tot havíem de baixar de la bici i empènyer per poder avançar... Ben tard i cansats vam arribar a la Isla del Pescado, una illa ben verge i preciosa, rebossada de cactus on evidentment no esperàvem trobar a ningú, però...sorpresa! Wim i Anja, una parella holandesa que viatja amb 4x4 la qual havíem conegut el dia anterior, ens havien vist i ens estaven esperant amb quatre plats plens de "pancakes" per sopar, ideal per recuperar energies i no haver de cuinar! (Els mateixos que ens van fer aquest genial video: https://www.youtube.com/watch?v=21uAyYG1fZs )

L'endemà vam passar per l'illa principal, Isla Incahuasi, més petita que la del Pescado i molt turística, plena de Jeeps d'agències, restaurant, allotjament, etc. Així que tant sols vam menjar una mica i continuar fins a l'hotel de Sal, on vam acampar, per al dia següent ja arribar a Uyuni, on ens trobem ara, descansant i recuperant energia.

Com es veu al vídeo, els últims 80km del salar van ser ben durs, ja que el meu genoll dret va començar a fer el tonto per sobrecàrrega, sort que l'Adri es va oferir per remolcar-me amb una corda i no haver-lo de forçar. Gràcies!

Després de més de dos mesos de viatge hem pogut parlar amb gent molt diferent tant de Perú com de Bolívia, però tots ens solen fer les mateixes preguntes: "Andan de paseo?", "De dónde vienen?", "Cuánto cuesta esta bici?", i finalment la pregunta estrella que mai falta: "I no es cansado manejar en bicicleta?"

Si! Moltes vegades també ens cansem, però viatjar en bici es llibertat, no tens cap mena de carcassa que et separi de la gent o de l'entorn, i la velocitat és ideal, prou lenta per poder apreciar tots els detalls, però molt més ràpida que caminant. Suficient per avançar unes bones distàncies. A la gent els desperta curiositat i simpatia a la vegada, i si es fa fosc, cap problema, portem la casa a sobre. No cal fer gaires plans a llarg termini, sobre la marxa pots anar triant els camins més interessants o que més t'agraden i deixar-te recomanar per altres viatgers o gent local (tot i que si et diuen: "si ahorita mismo, todo de frente, cinco minutos nomás..." No facis cas! ;) )

Salut, menys gasolina i més calories!