Translate

diumenge, 23 de novembre del 2014

Coses de la selva

Última oportunitat per visitar l'Amazones. Aquesta és la sensació que teníem després de no haver-nos endinsat dins la selva a la part peruana, així que des del camp base de La Paz vam decidir que valia la pena dedicar-hi uns quants dies abans de continuar cap al sud i allunyar-nos cada cop més d'aquesta.

Per arribar a la selva més "profunda" és necessari desplaçar-se fins a Rurrenabaque, un petit poble turístic als peus del riu Beni (un afluent de l'Amazones). Es pot fer amb avió, però el pressupost és molt alt, casi 20 vegades més que amb bus, així que tot i ser un trajecte no molt segur de 18h vam optar per aquesta opció.

Els busos, més que busos semblen camions, són casi dues vegades la mida normal i van carregats a més no poder, el sostre ple de paquets i el maleter on no hi cap ni una patata més. La carretera per on passen li'n diuen la carretera de la mort i en alguns trams aguantàvem la respiració quan s'arrambava a 10cm del precipici perquè es poguessin creuar amb un altre camió, quin trànsit! En fi, una aventura més!
Tot i així semblava que ho tenien tot controlat i per sort tant d'anada com de tornada no vam tenir cap mena d'incident.

Només baixar del bus ja vam olorar que Rurrenabaque és diferent: shorts, xancles, samarretes de tires... una estampa més típica de Tailàndia que no pas de Bolívia.
Després d'agafar dues motos com a taxis per anar fins al centre, allà vam decidir que aniríem 3 dies a la selva amb un guia local, el León, un natiu jove de 23 anys, però amb uns coneixements de la selva increïbles. Ens explicava com vivien en les comunitats i com és la vida en un lloc tant diferent com aquell. Allò és una explosió de vida, diferent a tot el que havíem vist fins ara. I el més curiós és l'ampli coneixement que tenen sobre plantes, animals, materials... no necessiten res extern per viure!
Si fa mal a la panxa? Doncs fem un mate amb fulles de "uña de gato", si han de construir un arc per caçar? Doncs agafen fusta de palmera que és més flexible i liana per la corda, que volem que ens creixin els cabells més ràpid i forts? Doncs extreiem oli de les larves que habiten en determinats cocos...
La natura senzillament els brinda tot el que necessiten, només fa falta conèixer-ho.

Fins i tot el León va calmar una taràntula que vam trobar al mig de la selva mitjançant fum (i un dels seus rituals) perquè la poguessim agafar. Sort que ens va explicar més tard sobre la perillositat de que t'injecti verí si se sent amenaçada o nerviosa.
També vam menjar cucs i larves, fetes a la brasa i crues, tal cual extretes directament d'unes llavors de coco. Això de posar-te-les a la boca mentre encara es mouen fa una mica de cosa, però la veritat és que el seu gust no està gens malament! S'ha de dir que la Maria va tenir l'honor de fer el primer tast...

L'experiència però, no la vam disfrutar tant com ens hauria agradat, després de dos mesos viatjant ens vam relaxar massa amb el tema de l'aigua i creiem que per això ens vam posar els dos malalts, primer l'un i després l'altre. Ens va pujar molt la febre i les visites al lavabo es van tornar molt més freqüents (per dir-ho d'una manera fina...). Vam tornar a La Paz i veient que allà tampoc ens passava vam haver d'anar al metge.
Després de les proves, els dos el mateix resultat. "Doblete": salmonelosis i giardia lamblia, una infecció i un paràsit a l'estomac que ens van fer estar dos dies ensenyant el cul per l'hospital, però sembla que finalment ja els hem vençut!

Així que si dimarts la doctora diu que ja estem bé, enfilarem rumb cap al sud a veure si podem arribar al salar de Uyuni abans que ho facin també les pluges!

Salut i no begueu aigua d'on no toca ;)


Treient l'aigua de dins la barca per avançar

Si si, com el Mourinho, clarament li fica el dit a l'ull...

Pinxo de larves a la brasa, gust a coco

Aigua natural dins la liana de "uña de gato"

Caiman treient el cap

Arbres gegantins

Una experiència més

dijous, 13 de novembre del 2014

Del Titikaka al Huayna Potosí

Tal i com deia un dels famosos anuncis estiuencs "Per continuar, atura't".
Això és el que vam fer durant 10 dies a Juliaca per reparar la boca del Adri. Un cop recuperat ja vam reprendre la ruta.

Per tal d'evitar el trànsit cap a Puno vam decidir anar a la península de Capachica i Llachón per després creuar el llac cap a Ilave. I quin encert! Camins tranquils, bones vistes al Titikaka (amb "k" es com ho escriuen la gent de la zona), gent sempre amb un somriure i postes de sol impressionants. Així que després de viatjar amb tren, bus, cotxe... Hakunai Matata (les nostres adorables bicis) van tastar la barca!

Creuant el llac

Sortint de Capachica
Bones vistes al llac...
... i carreteres tranquil·les
Posta de sol a Llachón
Això d'ensenyar es porta a dins
Un cop travessat el llac
No som els que anem més carregats
Enmig del no res...
Primeres vistes a la Cordillera Real
En tres dies arribàvem a Copacabana, primera ciutat boliviana després de la frontera, a on vam tenir l'oportunitat de visitar la famosa Isla del Sol, una illa a quasi 4000m però amb un ambient mediterrani i molt especial, més digne d'una illa grega que no pas de l'auster altiplà bolivià, molt bonica i agradable però massa turística pel nostre gust, impregnada de paradetes, i el que encara ens va agradar menys és que et fan pagar per tot (que som més catalans que el pa amb tomàquet...): per xafar l'illa a la part nord, per xafar la illa a la part sud i fins i tot per creuar-la caminant.

Vistes a la part nord de la illa

Bany a 3900m

 Després d'això ja vam agafar un bus cap a La Paz (no volíem entrar pedalant) on ens vam trobar amb una ciutat gegant, amb aires cosmopolites i bastant contaminats, mescla de pobresa profunda, de turisme occidental, de negocis, d'estudiants i molt art de carrer. Però té alguna cosa que la fa especial i bella, deu ser la seva proximitat a tanta muntanya o la seva història i cultura andina tant particular.

Des del punt de vista del ciclista però, és una ciutat de pas inclosa dins la majoria de rutes ja que disposa d'una casa ciclista on guardar i reparar bicis, dormir, cuinar, conversar, compartir... és com entrar a casa d'una gran família on és impossible avorrir-se.

Així que vam instal·lar La Paz com a camp base per poder fer algunes visites que no ens volíem perdre. Una d'elles és el Huayna Potosí, un 6088 que hi ha a 45 minuts amb cotxe el qual ja es veu i es fa respectar des de la ciutat. Vam fer-lo a través d'una agència, amb guia, ja que ells et proporcionen material, transport, refugi, menjar... surt bastant a compte.
Vam estar 3 dies en fer-lo, dos d'aclimatació i pràctiques i un per fer el cim i retorn. La veritat és que esperàvem molt menys d'un cim tant proper a la civilització i tat concorregut per turistes de go pro, Ray Band i texans...
Vam començar l'ascenció a la una de la nit, és molt agradable i amb unes vistes privilegiades de glaciars, morrenes, i per suposat La Paz.
L'última part és totalment aèria per una cresta molt estreta on no pots fallar i desitges no creuar-te amb ningú més en sentit contrari.
La part més dura per nosaltres però va ser el component de l'alçada, ja que encara que estiguis aclimatat et castiga fortament. A partir dels 5000m la respiració perd fluïdesa i poc a poc et vas sentint com si t'anéssin posant anys a sobre.
La meteo va ser perfecta, així que a les 5 ja estàvem a dalt per poder contemplar com sortia el sol.


Pujant al camp base

Ombra del Huayna

Hem fet cim!
Sortida del sol

El tram més aeri

Iniciant la baixada


 I pels amants de l'estadística i els números, aquí deixem les dades del nostres viatge que vam anar apuntant sobre Perú:

  • Mitjana de 14'5 Euros per dia (7,7 per persona)
  • 40 nits al país, de les quals:
-Hostal: 8
-Acampada lliure: 7
-Càmping: 1
-Wwoofing: 5
-Couchsurfing: 6
-Bus: 1
-Aeroport: 1
-Bombers: 2
-Warmshowers: 9



  • 14 dies en bicicleta i 5 de treking
  • 950km en total, amb mitjana de 67.9 diaris
  • 9.600m de desnivell positiu
  • 76 hores pedalades

Salut i "SI i SI"!