Després de descansar uns dies a Coyahique i posar les bicis a punt, vam seguir el nostre viatge en terres xilenes seguint amb la segona meitat de la carretera austral.
Sortint de Coyahique direcció Cerro Castillo ja vam veure que aquesta famosa ruta canviava... i aquesta impressió no era equivocada. A partir d'aquesta ciutat tens uns 500km a recórrer i tres punts per a poder comprar menjar, els desnivells i les condicions meteorològiques són molt més dures. així que és molt menys turístic. A nosaltres és una de les parts que més ens ha agradat de tot el viatge per els paisatges bonics i la poca intervenció de la ma de l'home, sobretot la part final.
- Coyahique - Cerro Castillo: últim tram asfaltat de tota la carretera que condueix a una muntanya impressionant, poc coneguda de moment, però que comença a fer ombra a les Torres del Paine: el cerro Castillo. És el punt a partir del qual el temps canvia i es torna més patagònic: vent, pluja i fred predominen.
- Cerro Castillo - Cochrane: bonica zona de llacs i aigua amb els últims punts poblats i turístics. Es passa pel costat del Lago General Carrera, el més gran de Xile.
- Cochrane - Villa O'Higgins: comença l'aventura de la carretera austral pura i dura; 230 km sense cap poble ni lloc on comprar res, tan sols "estancias", algun cotxe puntual i immensos boscos. En aquest tram hem viscut experiències molt varies; des d'una etapa vent en contra i pista (rípio) en molt mal estat que ens va permetre avançar només 35 km a dures penes i amb la mitjana de velocitat més baixa de tot el viatge (6'7 km/h) també jornades increïbles sense cotxes, vent a favor i baixades llargues.
I una molt bona anècdota a Puerto Yungay, on hi ha un ferry de 30 minuts, que mentre l'esperàvem vam tenir la sort de conèixer un home que venia de pescar un salmó gegant de 30 kg i ens en va regalar un tall... Aquella nit la cassola del fogonet semblava del Bulli. Aquell senyor no es podia imaginar que algú pogués arribar a gaudir tant d'un tros de peix.
Poc després vam conèixer una altre parella de la zona, el Jorge i la Maria, uns gauchos residents a una estancia enmig del no-res, tan sols comunicats mitjançant un equip radio local i el cavall com a únic mitja de transport. Són ells els que després d'una llarga conversa ens van convidar a esmorzar i ajudar-los al matí següent a munyir les seves vaques encara no gaire domestiques. Tota una experiència; enfangats de merda fins els genolls però bevent la llet més pura de tot el viatge vam arribar a Villa O'Higgins, punt final de la carretera austral. Per cert, curiós poblet fundat fa tan sols 50 anys i comunicat per carretera en fa tan sols 20.
- Villa O'Higgins - El Chaltén: aquest és com un punt de transició, transició entre països, deixant enrere Xile, un país emmirallat totalment amb Estats Units i on les diferències de classes socials entre rics i pobles s'accentuen molt, però amb uns paisatges espectaculars. I transició també perquè és la fi de tota comunicació terrestre cap al sud. Allí cal agafar un primer vaixell i a continuació fer un treking de 18 km, però nosaltres amb la bici a sobre... tot un lastre en aquests moments. Just després de creuar la frontera argentina cal prendre un altre ferry que creua el Lago del Desierto i et deixa a 40 km de El Chaltén.
Aquí vam passar una setmana a casa la Flor, una casa ciclista on es respira un ambient de cooperació i compartir. Allà els ciclistes que venen del sud i del nord es creuen, s'intercanvien informació i reposen de les dureses de la ruta. Per cert, mil gracies Flor, vam estar com a casa! Allí vam aprofitar per a fer excursions cap a un paratge ben conegut: el Fitz Roy i Cerro Torre, dues de les muntanyes que més bé sonen a les orelles de tot muntanyenc i amb tota la raó!
- El Chaltén - El Calafate: és el retorn a la pampa, vella amiga de Bolívia, on es deixa la serralada per endinsar-se en la immensitat desèrtica: quatre plantes per aquí i allà, guanacos (vicunyes), ñandues (estruços) i poc més trobaràs en aquest indret. Això si, els colors semblen pintats en un quadre d'aquarel.les.
A partir d'aquest punt, el vent es transforma en l'element que determinarà si avances molt o no aquell dia. Per a que us en feu una idea, si tens sort en una tarda (4h), recorres quasi 100km, i gastant menys calories que conduint una moto, ara, si aquest t'agafa en contra o de costat es impossible pujar sobre la bici ja que et desequilibra i et llenca dins o fora de la carretera, no et queda altre remei que baixar i empènyer, esgotador físicament i mentalment... la pampa "pata-agònica"!
En tres dies vam arribar a El Calafate, una ciutat bastant bonca, famosa per estar molt aprop d'una de les glaceres més importants del món, el Perito Moreno. EL tros de gel fa 55m d'alcada sobre el nivell de l'aigua, i 140m per sota, amb una llargada de 14km i una amplada d'uns 6km. Cada dia avança 2m, per tant no és gens difícil veure com trossos de gel enormes es trenquen i cauen dins l'aigua provocant un tro molt fort, bonic de veure i escoltar.
 |
| Es dur matinar però val la pena |
 |
| Primera vista al Fitz Roy |
 |
| El petit gran pati-puzzle de la casa ciclista de la Flor |
 |
| Flor i més ciclistes a El Charito, gracies! |
 |
| Vista del Fitz Roy amb la Laguna de Los Tres |
 |
| "Dona davant la inmensitat" |
 |
| Glacera de Piedras Blancas |
 |
| Aquest és el famós Cerro Torre |
 |
| Carnaval a El Chaltén |
 |
| Camí a El Calafate |
 |
| Fugint del mal temps! |
 |
| Una imatge ben típica |
 |
| Amb el Tancrede, la Fanny i el Tàndem |
 |
| Colors d'aquarel.les |
 |
| Visió general del Perito Moreno. 14km de pur gel |
 |
| |
I des d'aquí cap a Puerto Natales, el camp base de les Torres del Paine, un massís immens que combina tot tipus de roca: granit, conglomerat, sedimentaries...el que fa que la roca tingui uns canvis de colors inversemblants. Preciós, però molt explotat turísticament i molt car. Per arribar fins allí ens ha calgut creuar el desert de pampa més auster al que mai ens haurem encarat. Res de res durant centenars de quilòmetres, ni aigua, ni cases, tant sols alguns punts aïllats on resguardar la tenda i poc més. Aquests dies durs, per sort, els vam fer en equip: el Tancrede i la Fanny, una agradable parella de francesos que també recorren el nou continent, però ells amb tàndem.
Un cop al Parc de Torres del Paine vam fer un treking de tres dies, en bastant mala sort pel que fa al temps, el dia que ens vam llevar a les 5 del matí motivats per veure com el sol tenyia de roig les famoses torres, va fer boira i pluja tot el dia... així que ens vam quedar amb les ganes!
Tot i això, la resta del recorregut també te paisatges impressionants, amb una grandesa espectacular.
Un cop visitat aquest indret teníem dues opcions, baixar fins a Ushuaia o ja encarar una altra vegada cap al nord, ja que el nostre viatge té un punt i final el dia 3 de maig a Sao Paulo.
El temps fred i plujós que ja arriba a la Patagònia i les ganes de canviar la pampa per platges, ens va fer acabar de decantar per emigrar cap a la calor i el sol, i deixar Ushuaia per a una altra ocasió.
Per pujar fins a Buenos Aires, la ruta més directa és la 3, que segueix l'oceà atlàntic. Una desgràcia de carretera per les bicis, on no hi ha absolutament res: pampa, vent i molt camions. Això últim, però, no sempre és negatiu, en aquest cas ens ha anat de perles. Un cop havent creuat fins a Rio Gallegos, seguint la Ruta 40 vam començar a fer dit en una estació de servei, i després de 4 o 5 hores de preguntar a camioners i camionetes, quan ja anàvem a rendir-nos per aquell dia va aparèixer en Claudio, un camioner molt poc "camionero", amant de l'atletisme i els esports, que pujava a carregar alumini a Puerto Madryn i va dir que ens portava. Tota una alegria quan ja semblava que ningú ens feia cas! Així que dos dies després ens trobem a 1500km més cap al nord, en aquesta petita ciutat on es fan avistatges de balenes (octubre-novembre) i on hem pogut veure llops marins i pingüins... fent turisme i esperant per carregar el camió i seguir uns 1500km més cap al nord fins arribar a la immensa capital de Buenos Aires.
 |
| A vegades cansats de tanta pampa |
 |
| Frontera entre Argentina i Xile |
 |
| Inici del treking |
 |
| Valle del Francès, a Torres del Paine |
 |
| Quins canvis de color! |
 |
| Vista general del parc |
 |
| Creuant cap a Rio Gallegos per la RN40 |
 |
| Per fi! Platja i sol a Puerto Madryn |
|
 |
| 1000 gracias al camionero-maratoniano con más buena onda de toda Argentina! |
Comença el compte enrere, i menys de dos mesos per tornar, però encara moltes coses a veure, gent a conèixer i llocs per pedalar. La idea després de visitar Buenos Aires és recórrer la costa d'Uruguay i el sud del Brasil amb bici. La ruta, no en tenim ni idea, és una zona que sortia dels nostres plans així que deixarem que la sort i la casualitat guiïn per nosaltres i el camí flueixi com fins ara. Però el que si que tenim ben clar és que volem tranquil.litat, llocs no gaire turístics, gent agradable i un temps una mica més suau i mediterrani. Així doncs, finalitza una bella etapa que li diuen Patagònia, repleta d'experiències i paisatges inoblidables i en comença una de nova, que no sabem gaire bé ni com li diuen ni de què va. Que continuï l'aventura!
Salut i bon temps!
 |
| Avistatge d'un mini-pingüí a la costa |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
