A vista de pedal: Pura pampa, nomás!

Després de més de 10 dies pel voltant de Cusco vam tornar sobre les bicicletes direcció Puno, amb 5 etapes fins a arribar a Juliaca:

- Cusco-Urcos: 50 km, de gairebé tot baixada que ens van permetre passar el dia amb la Daria i el Luis que havíem conegut a Cusco i anar a veure la seva laguna.
- Urcos-Sicuani: 95 km, encara amb paisatges muntanyosos molt bonics i menys trànsit.
- Sicuani-Aguas Calientes: vam decidir celebrar que aquell dia no ens havia perseguit cap gos parant als 30 km per passar el dia a unes aigües termals situades a 4.200m envoltades de paisatge purament andí.
- Aguas Calientes-Ayaviri: 81 km, després de l"Abra la Raya" (4.338m) ja comença la "pura pampa" amb rectes infinites de més de 20km.
- Ayaviri-Juliaca: 100km amb molt poc desnivell però mentalment i físicament duríssims ja que hi havia fort vent en contra durant més de 50km...

Tot plegat ens ha permès veure el fort canvi però progressiu "a vista de pedal", entre les valls frondoses, verdes i fèrtils de la zona de Cusco a la part molt més àrida de la Pampa de l'altiplà, prop de 4000 metres.
Tant a Sicuani com a Ayaviri on vam demanar allotjament a la "compañia de bomberos" ens van rebre amb els braços oberts.

"Ciclistas en la berma" erem els únics al·ludits...

Més ruïnes camí a Urcos

Sortint de Sicuani ja comencen les rectes

L'Adri amb cara d'estrés... a 4200m

Abra La Raya (4338m)

Compañia de bomberos d'Ayaviri

Pampa, pura pampa...

Juliaca és una ciutat comercial que es basa en el contraban amb Bolívia, lletja, molt lletja i espectacularment caòtica, bruta i desordenada on tothom ens deia que no hi anéssim. Carrers inacabats, pols i fang, clavegueres obertes enmig de la vorera que com paranys esperen que hi fiquis la pota (l'Adri ja s'ha emportat una cicatriu d'això...). Però ha estat en aquesta ciutat on hem tingut una de les millors experiències a nivell social. Compartir històries, consells, informació, aventures i anècdotes amb altres ciclistes a la casa de Geovanni fa que et sentis d'alguna manera recolzat, veient que hi ha altra gent igual o més boja que tu.

Fins a dia d'avui, ja ens hem creuat amb 8 ciclistes, per fi! Ens va fer molta il·lusió, sobretot al primer que vam trobar-nos, el Kevin d'Irlanda que ja ha viatjat per tot el món durant dos anys i mig amb la guitarra a sobre i fent espectacles per causes benèfiques. També ens vam trobar un senyor alemany de 60 anys que amb només 7 mesos ja ha vingut d'Alemania al Perú, fent molts quilòmetres cada dia. El Pierre, un francès de 58 anys que viatja amb tricicle assegut portant prop de 85kg de pes! Tres colombians que van sortir fa cinc mesos de Colòmbia i van cap a Ushuaia. I finalment amb la Magda i en Kuba, una parella polaca que va començar fa 7 mesos a Mèxic. És curiós la il·lusió que et fa quan pedales i et creues amb un altre cicloturista, tens la sensació de que és un amic de tota la vida amb qui podries parlar durant hores i hores.

Geovanni al tricicle, Pierre, Magda i Kuba

Trobada amb en Kevin d'Irlanda

Amb els colombians!

Pedalant amb el rodamón alemany

Amb aquests dos últims companys polacs vam anar a passar el dia a Puno. I es que també s'agraeix de tant en tant aparcar les bicis i fer el turista clàssic (o Gringo). Allà vam veure la plaça d'armes, el mirador del còndor, els quatre carrers principals per després ja anar cap al que ens interessava: les illes Uros.
Aquestes són un conjunt de més de 80 illes totes flotants! Construïdes sobre dos metres d'una espècie de fang compactat i arrels de totora (una canya aquàtica que hi ha en abundància i que es l'eix de la cultura dels Uros: d'aqui en fan la seva terra, els seus vaixells, les seves cases i fins i tot s'ho mengen). A sobre hi fiquen el que seria el terra, que son canyes també entrecreuades que cada setmana han d'anar canviant per que s'humitegen i es podreixen posteriorment (d'aquí ve la principal malaltia de les illes: el reumatisme).

Els primers pobladors d'aquests illes eren pobles pacífics que l'únic que buscaven era escapar de la pressió dels inques que els perseguien, i van trobar refugi enmig de les aigües del llac navegable més alt del món: el Titikaka. Actualment quasi tots viuen del turisme i molts pocs hi habiten, ja que les condicions de vida són ben dures: humitat, fred, vent i incomunicació.

Però no tot són flors i violes , com en tots els viatges també hi ha contratemps. La nostra estada a Juliaca s'està veient allargada entre visites a dentistes i farmàcies. L'Adri té un problema a les dents, una infecció que l'està fent passar uns dies bastants durs (ara al final ja una mica millor), entre febre, dolor a la boca, inflamacions i estat gripós esperant a ser intervingut per una petita operació.
Tot això ens fa recordar que en un segon tot pot canviar i que per tant hem de gaudir de cada moment i situació vivint el present al màxim. Per sort, és en aquests moments quan un valora tenir algú al costat que et cuida i t'ajuda. Són aquests petits detalls que parlen per si sols.
Esperem poder reprendre la ruta cap a Bolívia ben aviat!

P.D.: Fa uns dies que la càmera es va morir (ja fa anys que portava un bon "trote"), esperem que pugueu apreciar més bona qualitat amb les fotos més recents ;)

Salut i més salut, que és el més important!