Immersió a la cultura Inca

Després de més de 12h al bus que ens porta des d'Ayacucho a Abancay per pistes casi impossibles, amarades per l'inici de l'estació plujosa, enfilem carretera amunt direcció Lambrama, altre cop tot carregat a les bicicletes. És una sola etapa de casi 40 km, però amb 1500m de desnivell, tot pujada. Els últims 15 es fan durs, comenca a ploure, tenim una punxada... però les vistes valen molt la pena. La gent d'aquesta vall és molt hospitalaria, ens conviden a tè, fruita... fins i tot algun cop hem de dir que no perquè sinó se'ns hi faria fosc.

Arribem a la casa on passarem casi una setmana, al centre de la petita localitat. Plinio, el seu amo, és conegut per tot el poble, per la seva implicació social i per la preservació de la cultura inca. Aquí tot i que casi tothom sap espanyol, entre ells parlen quechua i mantenen les tradicions dels indis natius.
En diverses converses podem percebre el recel que encara tenen per la conquesta i explotació per part dels espanyols, però evidentment no ens ho tenen en compte. Molts cops ens transmeten la cultura inca com una població oprimida i trepitjada des de fa 500 anys. De fet avui en dia encara lluiten per no perdre les últimes propietatsi drets del seu poble.

Vam tenir la oportunitat d'anar amb una camioneta a sembrar "papas" a més de 4000 metres, de la mateixa manera com ho porten fent fa segles. Ho vam compartir amb un grup de treballadors molt amables, ens van acollir amb els bracos oberts, orgullosos de tot el que ens explicaven i ensenyaven. Però amb dos problemes palpables: l'alcoholisme i el masclisme. Els treballadors al camp necessiten el "cañaso", una beguda feta a partir de la canya de sucre, com a motivació per laborar, així que alguns homes de bon matí ja comencen a no entendre'ls el que diuen.

A causa d'aquesta addicció, vam viure una situació molt còmica que encara ara ara riem quan la recordem. El senyor Juan, curandero del poble, tocat pel "cañaso" es va veure obligat a descansar, seient sobre la forta pendent del camp on sembravem.  En aquesta mateixa posició es va quedar adormit, fent-li el cap contrapés de cara a la baixada. La Maria encara no havia acabat de pronosticar l'evidència de la caiguda, que el senyor Juan va volcar endevant, fent un tombarella sobre ell mateix, sense immutar-se, seguint dormint en aquesta nova posició.
I per altre banda encara tenen la dona per estar-se només a casa, ja que diuen que és molt delicada.

A la Laguna Macho a més de 4000m

La Maria amb el senyor Juan

Durant aquesta setmana també hem après a cuinar plats típics d'aquí, evidentment amb molt "maíz, papas y arroz", hem ajudat a construir una guardaria, donat classe als infants del jardí del poble, après alguns llegendes inques que encara perduren i tenen molt presents i sentit moltes històries sobre els pumes que habiten en aquestes muntanyes. Aquí tothom n'ha vist o matat algun cop ja que es mengen el bestiar i l'any passat desgraciadament es va menjar a una nena del poble.

L'Adri també va fer els seus "pinitos" en el món de la construcció i el treball de la fusta, reparant també un tobogan que vam trencar per excés de pes.
Si mai passeu per Perú us animem a escapar-vos uns dies a aquesta vall, lluny de tota ruta turística, on de ben segur que sereu ben rebuts a casa d'en Plinio.

Ahir vam arribar a Cusco, vam fer un trosset amb la bici i un trosset amb bus i d'acostumats a ser els únics gringos, això sembla una ciutat europea! Quin canvi!
Ens ha acollit a casa seva l'Abel, un artista amb molts projectes socials en marxa, segurament farem algun trekking per conèixer la zona i col.laborarem amb el que puguem amb ell.

Salut i "buena onda"!