Des que vam deixar Montevideo que hem viscut dues etapes ben boniques però alhora diferents, sempre amb un component comú, el mar.
Les immenses aigües del Rio de la Plata aviat es començaren a mesclar amb l'aigua intercontinental de l`oceà Atlàntic. I es nota molt, més oleatge, més clara i freda l'aigua i més fogós i tempestiu el temps.
La primera etapa fins a la frontera amb el Brasil la vam fer tota en bici, gaudint molt de la costa uruguaiana. Des de Punta del Este cap al nord i l'est comença la part més turística d'Uruguay, platges boniques i extenses d'arena blanca per un costat i camps de soja i cereals per l'altre.
A punta del Este vam estar a casa l'Ana i el Danny, dos warmshowers amb moltíssima experiència en acollir viatgers (més de 200 persones en un estiu!). Aquesta ciutat és el Benidorm d'Uruguay, edificis de 20 o 30 plantes vora el mar, uin passeig comercial i molts de yates, però amb un cert encant.
D'allà vam anar a Valizas, com ells diuen, un petit "baneario" (que significa poblet vora el mar) molt tranquil i amb ambient molt hippie. No sense abans però, haver passat per l'imprescindible Cabo Polonio que és un cap de roques gegantines enmig del mar per un costat i per l'altre de dunes gegantines. Fins allà cal arribar-hi caminant (1h30min, la nostra opció) o amb uns camions-busos-4x4 gegants que van per la sorra, purament turístics. El petit i bonic poble que hi ha en el "cabo" és conegut per estar sense aigua ni llum i es manté aïllat del ritme evolutiu normal. Allà es respira un ritme molt agradable de tranquil.litat i serenor.
Buscant lloc per dormir
No tot són caminets bonics i tranquils...
Punta de l`Est
Mà sortint de la sorra
Sortint de Punta de l`Est
Platges molt tranquil.les i verges
Posta de sol prop de Punta de l`Est
Acampada lliure a Uruguay
Arribant al Cabo Polonio
Un dels centenars de llops marins de Cabo Polonio
Punta del Diablo
Punta del Diablo
Abans de creuar a Brasil, Barra del Chuy
I de Valizas cap a Chuy, frontera amb Brasil i fi de l'etapa de pura bicicleta. Allà vam dormir a una barraca feta a mà per una dona que ens va acollir a la seva finca, junt amb els seus 30 gossos, 3 gats, 150 gallines i 20 cavalls. Senzillament tota una altre experiència que com sempre diem, ni el millor dels hotels ni el millor dels tours turístics et brindarà. Però sí un viatge amb bicicleta...
I aquí, el fet que tothom ens recomanava la costa central del Brasil junt amb el fet que el següent poble estava a 200km, ens va fer decidir d'agafar busos i fer autostop (carona en portuguès) per arribar a Porto Alegre.
Aquesta és una ciutat realment gran (o això ens pensàvem abans de veure Sao Paulo...) no molt turística però bastant bonica. Es respira un ambient bastant europeu però amb caràcter "latino", el centre és bonic i semblava prou tranquil. Diem semblava perquè vam tenir un petit ensurt. A la ciutat ens vam allotjar amb el Pedro i la seva família, on vam ser rebuts amb uns menjars espectaculars i vam gaudir d'un guia turístic excel·lent (muito obrigado Pedro e familia!). Una nit que vam voler sortir a conèixer la vida nocturna de Porto Alegre, vam anar a un barri agradable amb uns amics i amigues d'ell. Allà va anar tot genial, riures alegria i caipirinhes... fins que a l'hora d'anar-se'n, una de les amigues va ser amenaçada a mà armada i obligada a baixar del cotxe. El lladre i el cotxe van passar enmig de la gent que cridava, accelerant i partint a la fuga, com de pel.lícula per a nosaltres, però desgraciadament una escena molt quotidiana per a la gent del país. En calent, vam intentar seguir-lo amb un altre cotxe, però després de trobar la policia ho vam deixar córrer i vam anar a posar la denúncia que poc fa davant l'alllau de casos similars.
D'aquí vam agafar un bus fins a una illa que tothom ens havia recomanat: Florianópolis. I la veritat és que no té desperdici. La idea era recórrer-la amb bicicleta durant 3 o 4 dies (no és molt gran, uns 250km de perímetre) però la cosa es va acabar allargant a dues setmanes! Platges verges, sol, alegria... I la casualitat de conèixer un grup de joves de la localitat de Campeche que tot just començaven un projecte de bioconstrucció i agricultura ecològica. Tan sols un terreny i el coneixement per a viure d'ell.
Ens van proposar de participar-hi i no ho vam dubtar. La idea era crear en aquest terreny un espai autosostenible, fer recol·lecció de fruites i no menjar res que no se sàpiga la procedència. La clara ventatge d'aquest indret és que els recursos de la naturalesa que hi ha són exponencialment més abundants, si necessites bambú per a construir, sempre en tens a mà, si vas a la selva subtropical mai se t'acaben els plàtans i els arbres fruiters estan a totes les cases i carrers (llimones, taronges, alvocats, gobaies, kakis, papaies, mangos, fruta del conde... i tants altres fruits que mai recordem el nom!).
Per exemple, vam recollir 15km d'alvocat amb 45 minuts o menjar 80 plàtans entre 6 persones en 1 hora...
Però no som els únics que vam allargar la nostra estada en aquesta illa, tothom diu que aquella terra té una energia i un "no sé què" que fa que la gent que la visita s'hi quedi més temps del planejat, o simplement s'hi quedi... Nosaltres però no podíem fer la segona opció ja que el billet de tornada s'acostava i havíem de continuar, però definitivament és un dels indrets que hem visitat durant el viatge on no ens faria res de res viure-hi una bona temporada.
I la següent parada ja va ser Sao Paulo, la ciutat més gran d'Amèrica del Sud, amb uns 12 milions d'habitants, sense contar la perifèria que és el doble! Sort que allà ens vam allotjar a casa de'n Rafael, un amic que havíem trobat dos mesos abans a Argentina i que ens ha ajudat a moure'ns per aquesta enorme ciutat, no molt bonica, de negocis i residencial, però on hi tens de tot.
D'aquí és on demà volem cap a Bogotà on estarem un dia d'escala per després ja retornar a terres catalanes.
Però abans de tot això no ens volíem pedre la "Cidade maravilhosa": Rio de Janeiro. Podríem dir que és la ciutat antagonista a Sao Paulo, platges espectaculars, oci, turisme... i uns paisatges de postal gràcies a la orografia on aquesta ciutat està construïda. Allà hi vam passar cinc dies, sense les bicicletes, passejant, bevent molta aigua de coco, menjant fruites estranyes pels seus carrers molts cops ondulats i visitant els principals punts d'interès. Un d'ells era la muntanya del Pao de Açucar, situada 400 metres sobre el mar, la qual et dona una visió de la ciutat espectacular. Per pujar però la única manera és mitjançant el "bondinho" el famós telefèric que et puja fins dalt i que per aquest motiu et costa un ull de la cara. Per sort hi ha una altre opció que ens cridava més l'atenció: escalant. La mala sort és que un cop ja teníem material i les ganes a punt ens va enganxar l'únic dia de mal temps, però mal temps de veritat... Així que ens vam resignar en pujar caminant fins al primer turó d'on també vam gaudir d'una bona vista nocturna de la ciutat, una bona despedida de l'etapa viatgera que hem viscut des de ja fa més de 7 mesos.
Així que aviat deixem Brasil, un altre d'aquests països-continents que no te'ls acabaries mai... on hi ha molta riquesa i molta pobresa... però on la gent balla samba perquè és alegre... o és alegre perquè balla samba?
Així que salut i una bona caipirinha!
Representació de teatre contemporani pels carrers de Porto Alegre
Pont d`entrada a Florianopolis
Platja de Campeche
Això del portuguès no és tant fàcil com sembla
Lagoinha du Leste
El millor model de la platja
Vistes de Florianopolis
Collint plàtans
Això del surf no es tant fàcil com sembla...
Dunes de la platja
El campament, construït de zero en 4 dies
Visitant Sao Paulo amb en Rafael, un carrer sencer de grafitis
Platja d`Ipanema, Rio
Les onades són tant bones que no és necessari una taula per surfejar
Deixem Argentina, un país on teníem les expectatives molt altes i no ens ha decebut per res, sinó tot el contrari. De fet, més que un país podria ser perfectament un continent, medeix quasi 5200 km de punta a punta. 5200 km on hi pots trobar paisatges totalment diferents, però tots amb molt d'encant. Però a part de tot això el que ens emportem dins el cor és la seva gent: molt xerrameca, sí, no és un tòpic per a res, però amb una alegria i simpatia que ens ha fet sentir com a casa i no gens estrany.
Asados, mate... tenen mil i una excuses per passar-se la tarda arreglant el món, i no importa si no et coneixen prèviament, sempre hi ha tema de conversa.
La capital d'aquest gran país és Buenos Aires, on vam acabar el llarg viatge d'autostop, o millor dit de "camiostop" després de 2500 km.
"Ay Buenos Aires! Que linda, hermoso y a la vez peligrosa!" Així la podríem resumir.
Ciutat de contrastos, on pots veure a l'empresari sortir de l'oficina d'un edifici modern de 27 plantes i creuar-se amb un grup de nens cartronaires de tota la vida i, trista i segurament per a tota la vida. Pots veure molta gent pel carrer de totes les classes socials, pots parlar amb qui vulguis i quan vulguis, no pots moure per on vulguis de la ciutat (hi ha certs barris "villes" prohibides), pots veure un McDonalds a cada cantonada, pots recórrer l'avinguda més llarga del món (segons ells), pots passejar-te hores per parcs i zones verdes sense veure quasi cap humà i també ho pots fer per boscos de formigó i acer sense veure ni un vegetal... en fi, hi ha de tot!
Però hem d'admetre que ens ha agradat molt i ens ha sorprès, no ens esperàvem res d'especial i ens hem trobat una ciutat molt, molt, molt gran, però amb identitat, cultura, edificis ben arreglats i sobretot, ciutat cosmopolita i avantguarda en molts àmbits.
Nosaltres hem tingut una bona experiència, però tothom qui és de Buenos Aires s'ha recreat amb nosaltres explicant històries de robatoris de tot tipus, assalts a mà armada, segrestos, assassinats, baralles... Així que ja anàvem en compte, cosa imprescindible en aquesta ciutat.
Vamos Argentina!
Mafalda va néixer a Buenos Aires
Museu de l'humor :)
PROHIBIT BICIS! Perquè?
Puente de la mujer
El Obelisco
"Asadito" amb antics amics de viatge a BA. Gracias Hugo!
La ciutat del tango per excel.lència
Barri acolorit de la Boca
Futbol per totes parts, molt fanàtics!
És curiosa la beguda del mate, més que una infusió o un te, és tot un ritual. Amarga, amb sucre, freda, amb suc, mel... moltíssimes maneres de prendre-la i el més impressionant: a qualsevol lloc. Conduint, treballant, caminant pel carrer, per esmorzar, dinar, aperitiu, sopar... i el més curiós és que aquí a Uruguay encara és pitjor. La gent neix amb un termo sota al brac i sembla que no se'ls desenganxa ni per dormir!
És molt bonic veure com es reuneixen a les places i carrers per compartir aquesta beguda i compartir també les seves historietes, mentre veuen pondre's el sol o córrer els infants.
El mate en si és una herba (hierba mate) que fiquen dins el mate (com un got de carbassa, fustes varies, ceràmica...) fins a omplir-lo tres quartes parts. Després cal girar-lo boca avall i sacsejar-lo per tal que les partícules més petites de pols es quedin a dalt quan el beus i no entrin per la boquilla, que és l'últim element indispensable. Solen ser d'acer inoxidable i es caracteritzen per tenir un filtre en un extrem i per l'altre es beu, allà és on s'acumulen les bacteries de tot "quisqui" que n'ha begut... ja que això de compartir la boquilla és molt guai però no sempre molt higiènic...
També forma part del ritual el fet que sempre hi ha un que serveix a la resta (aquell que porta l'aigua calenta al termo) i és com la banca en un joc de cartes, qui reparteix. Aquest sempre segueix el mateix ordre servint, tu l'has de beure i tornar-li, però alerta! no li donis les gràcies que no te'n servirà més, ja que és el que fan servir per dir: ja en tinc prou!
Com us hem avancat ja hem creuat a aquest nou país per a nosaltres i que en realitat no estava ni dins els plans. Però de moment sembla ser un país sorpresa, sense atractius turístics importants però amb un ritme de vida tranquil, costes d'arena blanca i postes de sol precioses, carreteres continuament ondulades però agradables de pedalar i gent oberta.
Vam creuar de Tigre (al costat de BA) fins a Carmelo (Uruguay) amb barco i d'allà a cop de pedal cap a Colònia del Sacramento. Bonica ciutat, molt turística i "pija" amb yates i vaixells de tot tipus i per totes bandes, però també amb unes postes de sol ben esplèndides sobre el Rio de la Plata... que per molt que ens ho diguin sempre continuem pensant que ens enganyen, que això és un mar, un oceà, i no el riu! Tant immens, tant gran, tant... mar! Però ells sempre diuen el mateix "Che boludo, acercáte al agua y probála! És dulce!" Però nosaltres, no se si pel color marronós que té o per les llaunes i brossa que hi floten sempre ho deixem per un altre dia... La realitat és que tant la costa sud d'Uruguay com la costa nord d'Argentina es banyen amb les aigües del gegant riu de La Plata, el més ample del món, fins a 219km!
I des de Colònia a Montevideo, des d'on escrivim ara, una altre capital amb un aire menys cosmopolita i "tranquil". La ruta fins aquí no té tant interès, ja que no hi ha rutes alternatives a la autovia principal, a més de no tenir uns dies molt bons meteorològicament amb l'arribada de la tardor.
Un dels dies ja des de bon matí sota la pluja fins l'hora d'anar a dormir. Són d'aquells dies en que desitjaries no estar sobre una bici en un lloc desconegut sinó sota un sostre amb un sofà i un cafè calentó...
Postes de sol a Uruguay
Port de Colònia del Sacramento
Habitació peculiar, la Maria trobava a faltar els vestidors...
Uruguay: siempre levemente ondulada...
... i rectes molt llargues
Molt fàcil acampar en llocs bonics
Una de les peculiaritats d'Uruguay és que el 90% dels seus 3.200.000 habitants són de classe mitja, cosa que compensa molt aquesta societat en un país car, segurament el més car de Sudamèrica, amb sous baixos però que viu amb humilitat i dignitat. Potser gràcies també al govern de Mujica que va recolzar molt les classes socials més baixes. Ex-president, amb ja 80 anys, conegut internacionalment per les seves gestes i les seves frases difoses a través de Facebook, de passat guerriller i legalitzador de la marihuana en aquest país on fumava vora el 40% de la població segons diuen. Aquesta mesura va permetre separar els addictes de cannabis de la resta d'addictes d'altres drogues il.legals més dures.
Les distàncies aquí també ja són una altra cosa, amb 5 dies ens vam creuar gairebé mig país, per fi hi ha poblets i ciutats tan aprop com a Europa.
Tant a Buenos Aires com a Montevideo vam estar allotjats a casa de famílies i persones inscrites a la plataforma "Warmshowers". Molt interessant per als viatger en bicicleta. Són gent que ofereix casa seva per tal que els ciclistes que estan en ruta puguin descansar-hi uns dies. Evidentment és genial perquè no has de buscar un hostal en una gran ciutat, però el que és realment genial és que estàs en contacte amb gent de la zona constantment, i la majoria et fan sentir part de la seva famìlia, cosa que s'agraeix moltíssim quan portes temps fora de casa, com ells diuen "el calor del hogar".
Pròximament seguirem ruta cap a l'est, fins a topar amb la frontera amb Brasil i encarar l'últim tram de l'aventura.
Salut i bones pasqües
Arribant a Montevideo
Pintura a Montevideo
Prenent mate al port
Mate per totes bandes
Gràcies als warmshowers de Montevideo! Gracias Camilo & Lucía!
