Per arribar a la selva més "profunda" és necessari desplaçar-se fins a Rurrenabaque, un petit poble turístic als peus del riu Beni (un afluent de l'Amazones). Es pot fer amb avió, però el pressupost és molt alt, casi 20 vegades més que amb bus, així que tot i ser un trajecte no molt segur de 18h vam optar per aquesta opció.
Els busos, més que busos semblen camions, són casi dues vegades la mida normal i van carregats a més no poder, el sostre ple de paquets i el maleter on no hi cap ni una patata més. La carretera per on passen li'n diuen la carretera de la mort i en alguns trams aguantàvem la respiració quan s'arrambava a 10cm del precipici perquè es poguessin creuar amb un altre camió, quin trànsit! En fi, una aventura més!
Tot i així semblava que ho tenien tot controlat i per sort tant d'anada com de tornada no vam tenir cap mena d'incident.
Només baixar del bus ja vam olorar que Rurrenabaque és diferent: shorts, xancles, samarretes de tires... una estampa més típica de Tailàndia que no pas de Bolívia.
Després d'agafar dues motos com a taxis per anar fins al centre, allà vam decidir que aniríem 3 dies a la selva amb un guia local, el León, un natiu jove de 23 anys, però amb uns coneixements de la selva increïbles. Ens explicava com vivien en les comunitats i com és la vida en un lloc tant diferent com aquell. Allò és una explosió de vida, diferent a tot el que havíem vist fins ara. I el més curiós és l'ampli coneixement que tenen sobre plantes, animals, materials... no necessiten res extern per viure!
Si fa mal a la panxa? Doncs fem un mate amb fulles de "uña de gato", si han de construir un arc per caçar? Doncs agafen fusta de palmera que és més flexible i liana per la corda, que volem que ens creixin els cabells més ràpid i forts? Doncs extreiem oli de les larves que habiten en determinats cocos...
La natura senzillament els brinda tot el que necessiten, només fa falta conèixer-ho.
Fins i tot el León va calmar una taràntula que vam trobar al mig de la selva mitjançant fum (i un dels seus rituals) perquè la poguessim agafar. Sort que ens va explicar més tard sobre la perillositat de que t'injecti verí si se sent amenaçada o nerviosa.
També vam menjar cucs i larves, fetes a la brasa i crues, tal cual extretes directament d'unes llavors de coco. Això de posar-te-les a la boca mentre encara es mouen fa una mica de cosa, però la veritat és que el seu gust no està gens malament! S'ha de dir que la Maria va tenir l'honor de fer el primer tast...
L'experiència però, no la vam disfrutar tant com ens hauria agradat, després de dos mesos viatjant ens vam relaxar massa amb el tema de l'aigua i creiem que per això ens vam posar els dos malalts, primer l'un i després l'altre. Ens va pujar molt la febre i les visites al lavabo es van tornar molt més freqüents (per dir-ho d'una manera fina...). Vam tornar a La Paz i veient que allà tampoc ens passava vam haver d'anar al metge.
Després de les proves, els dos el mateix resultat. "Doblete": salmonelosis i giardia lamblia, una infecció i un paràsit a l'estomac que ens van fer estar dos dies ensenyant el cul per l'hospital, però sembla que finalment ja els hem vençut!
Així que si dimarts la doctora diu que ja estem bé, enfilarem rumb cap al sud a veure si podem arribar al salar de Uyuni abans que ho facin també les pluges!
Salut i no begueu aigua d'on no toca ;)
 |
| Treient l'aigua de dins la barca per avançar |
 |
| Si si, com el Mourinho, clarament li fica el dit a l'ull... |
 |
| Pinxo de larves a la brasa, gust a coco |
 |
| Aigua natural dins la liana de "uña de gato" |
 |
| Caiman treient el cap |
 |
| Arbres gegantins |
 |
| Una experiència més |
